Facebook Twitter

El quadern daurat

Traducció de Víctor Compta

Ara, la seva reacció es desviava d’ell. S’adonava que començava a estar neguitosa, i que ell ho notava. I també que a ell li sabia greu: ella l’atreia. L’expressió de la seva cara deixava ben clar que estava decidit a retenir-la; ella endevinava que en tot allò hi havia un punt d’arrogància, una arrogància sexual que quedaria ferida si ella no li corresponia, i això li va fer sentir un desig sobtat de fugir. Aquest conjunt d’emocions, tan inesperades i violentes que la feien sentir incòmoda, la van portar a pensar en el seu marit, el George. S’havia casat amb el George gairebé per esgotament, després que ell l’hagués festejada amb vehemència durant un any. S’havia adonat que no hauria de casar-s’hi. Però ho va fer; no va tenir prou coratge per deixar-lo. Poc després de casar-se, havia començat a sentir repulsió sexual per ell, un sentiment que era incapaç de controlar o dissimular. Allò va redoblar el desig en ell, cosa que va fer augmentar l’aversió d’ella; fins i tot semblava que al Geroge aquella repulsió li produïa una certa excitació i un cert plaer. Aparentment, havien arribat a una mena d’irremeiable punt mort psicològic. Llavors, per picar-la, ell se n’havia anat al llit amb una altra dona i li ho havia explicat. Amb retard, ella havia trobat el valor que abans li havia faltat per trencar la relació: es va aferrar, de manera deshonesta i desesperada, al fet que ell no li havia estat fidel. Allò no es corresponia amb el seu codi moral, i el fet d’utilitzar arguments convencionals, de repetir fins a la sacietat, perquè era una covarda, que ell li havia estat infidel, feia que es menyspreés a ella mateixa. Les darreres setmanes amb el George van ser un malson d’automenyspreu i d’histèria, fins que al final ella se’n va anar de casa, per posar fi a tot allò, per posar distància entre ella mateixa i l’home que l’asfixiava, que la tenia empresonada, que, pel que semblava, li anul·lava la voluntat. Llavors ell es va casar amb la dona que havia utilitzat per recuperar l’Ella. Va ser un gran alleujament per a ella.

Quan estava deprimida, tenia el costum de rumiar de manera obsessiva sobre el seu comportament mentre havia durat aquell matrimoni. Feia un munt de recargolades observacions psicològiques; es denigrava ella mateixa, i també el denigrava a ell; se sentia cansada i bruta per tota aquella experiència, i, encara pitjor, en el fons temia estar condemnada, per algun defecte seu, a repetir de manera inevitable l’experiència amb un altre home.

Tanmateix, al cap de poc temps de viure amb el Paul Tanner, es diria, amb la més absoluta sinceritat: «És evident que no em vaig estimar mai el George.» Com si no hi hagués res més a dir. I, al seu entendre, no hi havia res més a dir. I no l’amoïnava gens ni mica que totes les complicades anàlisis psicològiques no tinguessin res a veure amb aquell: «És evident que no me’l vaig estimar mai», i el seu corol·lari: «M’estimo el Paul».”

Doris Lessing,
Doris Lessing
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: