Facebook Twitter

El crim de mossèn Amaro

Traducció de Xavier Pàmies

Capítol VII

Uns quants dies després, mossèn Amaro i el canonge Dias van anar a dinar amb l’abat de Cortegaça, un vell jovial, molt caritatiu, que vivia en aquella parròquia des de feia trenta anys i era considerat el millor cuiner de la diòcesi. Tot el clero de la rodalia coneixia el seu famós «guisat de caça». L’abat feia anys, i hi havia altres convidats: mossèn Natário i mossèn Brito. Mossèn Natário era un individu biliós, sec, amb els ulls enfonsats, molt malignes, la pell picada de la verola i extremament irritable. Li deien «la Fura». Era enredaire i buscar-raons; tenia fama de ser un gran llatinista, i de tenir una lògica de ferro; i d’ell es deia: «És una llengua d’escurçó!» Vivia amb dues nebodes òrfenes; amb elles es mostrava extremós, lloava sempre la seva virtut i solia anomenar-les «les dues roses del meu bancal». Mossèn Brito era el capellà més estúpid i més fort de la diòcesi; tenia l’aspecte, les maneres i el vigor d’un camperol cepat que sap manejar el garrot, es beu d’un glop un barraló de vi, s’agafa alegrement a l’esteva de l’arada, sap fer de manobre per reparar un cobert, i a les sestes caloroses de juny tomba brutalment les mosses damunt les garberes de blat de moro. El senyor xantre, sempre encertat en les seves comparances mitològiques, l’anomenava «el lleó de Nemea».

Tenia un cap enorme, amb una mata de cabells hirsuta que li arribava fins a les celles; la pell de la cara, aspra, tenia un to blavós, de l’esforç de la navalla d’afaitar; i, amb les seves riallades desfermades, ensenyava unes dentetes molt petites i molt blanques de tant menjar pa moreno.

Quan ja anaven per entaular-se va arribar Libanho tot acalorat, remenant mot el cul, amb la calba suada, que els va explicar de seguida entre xisclets:

Ai, nois! Perdoneu-me; m’he entretingut una mica. He passat per l’església de la Mare de Déu de l’Ermita i hi havia mossèn Nunes dient una missa encomanada. Ai, nois He decidit quedar-m’hi, i vinc tot reconfortat!

Gertrudes, la vella robusta majordona de l’abat, va entrar en aquell moment amb una gran sopera d’escudella de gallina; i en Libaninho, saltironejant al voltant seu, va començar a fer les seves gracietes:

Ai, Gertrudinhas, que jo ja sé qui faries feliç!


Eça de Queirós, El crim de Mossèn Amaro. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: Quaderns Crema, 2001, capítol vii, p. 125-126.
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: