Facebook Twitter

Kyra Kyralina

Visat núm. 25
(maig 2018)
Traducció de Xavier Montoliu

Adrian va creuar, atribolat, el curt passeig de la Mare de Déu que, a Brăila, va de l’església del mateix nom al Jardí Públic. Quan va arribar a l’entrada del jardí, es va aturar, confós i enfadat:

-Què coi! –va exclamar en veu alta. Jo ja no sóc un nen! I crec que tinc tot el dret d’entendre la vida tal com la sento.

Eren les sis de la tarda. Dia feiner. Les avingudes del jardí que portaven cap a les dues portes principals estaven gairebé buides; el sol vespertí daurava la sorra mentre els arbustos de lilàs se submergien en l’ombra del vespre. Els ratpenats volaven d’un cantó a l’altre, esbojarrats. Els bancs de les avingudes estaven quasi tots lliures, llevat dels que hi havia amagats en algun racó del jardí, on les parelles joves s’abraçaven amorosament i feien un posat seriós quan passaven els importuns. Adrian no va fer cas de la gent que s’anava trobant pel camí. Aspirava amb avidesa l’aire net que s’aixecava de la sorra acabada de regar –una barreja embalsamada d’olor de flors- i pensava en tot allò que no podia entendre.

No entenia sobretot l’oposició de la seva mare a les seves relacions d’amistat –una oposició que havia provocat una discussió violenta entre la mare i el seu únic fill-. Adrian es deia:

“Per a ella, Mihail és un estranger, un sospitós rodamón, el criat del pastisser Kir Nikola. Però ¿i què? ¿I jo què sóc? Un pintor de parets i, a sobre, un antic criat d’aquest mateix pastisser! I si demà me n’anés a un altre país, ¿només per això ja seria considerat un rodamón?”

Encès, va clavar una puntada de peu a terra:

“Recoi”!... És una injustícia indignant per al pobre Mihail! M’estimo aquest home perquè és més intel·ligent que jo, més instruït¨, i perquè pateix les misèries sense queixar-se. ¿I doncs? Com que no va proclamant als quatre vents el seu nom, ni el seu país, ni el número de dents que li falten, ¿per això ja és un rodamón?.... Doncs, mira, jo vull ser amic d’aquest rodamón! I ben feliç que n’estic, d’això.”

Panait Istrati, Kyra Kyralina. Barcelona: Edicions de 1984, 2018.
Panait Istrati a prop de París, l'any 1933 © Muzeul Național al Literaturii din București
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: