Facebook Twitter

Què en queda?

Traducció de Francesca Martínez i Planas

I ara què?

Va sonar el telèfon. Eren les dotze de la nit. La meva filla gran, que havia sabut per un amic el que havia passat. Era dels qui s’havia quedat al carrer. Que em digués que ells no havien provocat res. De debò. Estaven contents i de molt bon humor. No tenien cap intenció de dur-me complicacions. –Ja ho sé. –Però quina veu fas. –La normal, suposo. –De vegades –va dir aquella noia assenyada, la meva filla gran- és un mateix qui s’ha de reptar per fer-se gran de cop. –Vaja, veig que ja em teniu remei. Què hi feia llevada a aquelles hores de la nit dient coses tan transcendents. –No creia necessari donar-me una resposta. I el pare, estava millor. –Sí. –Molt bé! No es pot pas tenir tot en aquest món. Els tornava a tenir davant de casa? –Els hi tornava a tenir. –I encara estava amoïnada. –No. Ja no m’amoïnava. Però que la meva pròpia filla m’espiés, sí que m’amoïnava. –Molt bé, adéu –va dir la meva filla. Però abans volia dir-me una altra cosa: Tenen tota la raó, de malfiar-se de tu. –Sí, jo també ho començo a entendre –vaig dir.

Quan vaig haver penjat, van tornar a trucar de seguida. Un home a qui només coneixia passatgerament em volia dir que aquell vespre ell també havia estat davant de la Casa de Cultura esperant amb la jovenalla. Veritablement no havien provocat cap incident. –Ja ho sabia –vaig dir. –I com estava, jo. –Bé –vaig dir. –De debò? – Vaig dir: ja estic més bé. –Li donaré el meu número de telèfon –va dir l’home a qui tot d’una havia identificat-. Em pot trucar a qualsevol hora, de nit i tot. –Jo vaig dir: Déu meu, assistència espiritual per via telefònica. –Rigui-se’n tant com vulgui –va dir l’home. –Més m’estimo així que una altra cosa.

Em vaig apuntar el número. Vaig recórrer totes les habitacions i vaig anar tancant tots els llums menys el de l’escriptori, que encara cremava. Aquesta vegada havia anat d’un pèl que no m’enxampessin. Aquesta vegada, s’ho haguessin proposat o no, havien trobat el meu punt feble. El punt feble que un dia o altre batejaria amb la meva nova llengua. Un dia, vaig pensar, podré parlar, amb tota senzillesa i llibertat. Encara és massa aviat, però no sempre és massa aviat. Per què no asseure’m senzillament davant d’aquella taula, sota el llum que la il·lumina, disposar-hi el paper, agafar el bolígraf i començar. Què en queda. Quins són els fonaments de la meva ciutat, per què s’ensorra. I que no hi ha més dissort que la de no viure. I, finalment, més desesperació que la de no haver viscut.

Christa Wolf, Què en queda?. Traducció de Francesca Martínez i Planas. Edicions 62/ El confident: 12 (1991)
Fragments
Accident
Núria Roig
Cassandra
Núria Roig
En carn i os
Carme Torres
Funció d'estiu
Núria Roig
L'avinguda dels til·lers
Jordi Ibáñez
L'ombra d'un somni
Carme Gala
Què en queda?
Francesca Martínez i Planas
Bibliografia
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: