Facebook Twitter

Dins d'una campana de vidre

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Era una casa majestuosa on moltes vides s’havien acumulat i havien deixat la seva essència. Tenia el perfum de les vides riques, dels mobles fortament impregnats, i els mateixos plecs de les cortines eren plens de secrets i de sospirs. També semblava una casa a punt d’esvair-se. L’extrem de les escales laberíntiques que donaven al portal es perdia entre els testos de les plantes, els torrellons es dissolien entre les branques d’uns quants arbres vells. Les portes de vidre i les finestres s’obrien sense fer fressa, els terres estaven tan ben polits que semblaven transparents. Els sostres estaven empolvorats de blanc, les cortines de damasquinat estaven encarcarades com els vestits de les mòmies. Els majordoms coneixien aquella fragilitat: caminaven de manera gairebé invisible i semblava que no toquessin mai res. El que portaven d’una banda a l’altra sempre anava en safates de plata, amb una lleugeresa de minuet, i s’havia de rebre amb la mateixa delicadesa. La fusta, la seda i la pintura tenien l’aire trencadís de les flors seques. La corba de les potes de les cadires traspuava la mateixa seguretat elegant que les cames dels homes grans de la família, amb les seves mitges blanques. Les cobertes de blonda que hi havia als respatllers de les cadires estaven emmidonades fins a tal punt que semblaven de paper, i les flors de paper estaven pintades perquè semblessin blondes. Els miralls tenien roses blanques al marc, fetes amb petxines. Del sostre en penjaven enormes aranyes de vidre, feixos de caramells blaus d’on unes llàgrimes de llum blava regalimaven sobre els mobles daurats.

Sobre la llar de foc, les pastores, els àngels, els déus i les deesses de porcellana, tot semblava aturat en ple moviment per un encanteri secret i adormit per una pols de son blanca, com en aquells encanteris secrets de la natura que tanquen les gotes d’aigua en coves fosques i les converteixen en torxes, en espelmes, en figures encaputxades d’estalactita. Amb la delicadesa de disseny que només fan possible el buit, un gran silenci i una gran quietud. Aquí no hi ha violència, ni llàgrimes, ni grans patiments, ni crits, ni destrucció, ni anarquia. Els silencis secrets, els dolors callats que les grans riqueses produeixen, tota una conspiració de tranquil·litat per preservar la fragilitat floral del vidre, la fusta i el damasquinat. Els violins sonaven esmorteïts, les mans duien guants, les estores estaven sempre esteses sota els peus, i els jardins apaivagaven la remor del món.

La llum que emetien els caramells deixava una pàtina sobre els objectes i els convertia en rams de flors immòbils guardats dins d’una campana de vidre. La campana de vidre recobria les flors, les cadires, tota l’habitació, els llits blasonats, les estàtues, els majordoms, tothom que vivia a la casa. La campana de vidre recobria la casa sencera.

Cada dia, el silenci, la pau, la suavitat modelaven amb una delicadesa més gran les aranyes de vidre, els mobles, les estatuetes i les blondes, i després els tapava amb un vidre. Dins la gegantesca campana de vidre els colors semblaven inaccessibles, les formes tenien la bellesa forta del que no es pot repetir. Tot tenia la transparència, la fragilitat de l’estalactita creada en silenci i a les fosques, i que es trenca quan la cova s’obre i l’alè de l’home hi penetra.

La Jeanne seia amb els seus dos germans a l’habitació on havien dormit de petits. Seien davant d’una xemeneia fortificada, en tres cadires de nen petit.

El seu rostre semblava sense tija, i deixava caure les espatlles amb apatia mentre monologava sense aturador:

—En Jean, en Paul i jo... no hi ha res més important que la nostra aliança. Ni els meus fills no signifiquen tant per a mi com els meus germans. Als meus fills m’hi dedico només perquè vaig donar la meva paraula, els ho dec, però el que faig per als meus germans és una gran font d’alegria. No podem viure els uns sense els altres. Si em poso malalta ells es posen malalts, i si es posen malalts ells jo també em poso malalta. Les alegries i els neguits són triplicats. L’opinió que tinc d’ells i la que ells tenen de mi és la nostra única referència. Ens obliga a dur una mena de vida heroica. Si mai digués a en Jean: «Has fet una mesquinesa», es mataria. Tots tres som de l’Edat Mitjana. Tenim necessitat d’heroisme, i a la vida moderna no hi ha lloc per aquesta mena de sentiments. És aquesta, la nostra tragèdia. Fa temps, volia ser santa. Era l’únic acte absolut que quedava, perquè el més potent que tinc a dins és el deler de puresa, de grandesa. No visc a la terra. I els meus germans tampoc. Estem morts. Vam arribar a tals fites d’amor que vam voler morir, i de fet vam morir. Vivim en un altre món. Que tinguem cossos és una farsa, un anacronisme. Ni tan sols no vam arribar a néixer. No tenim una vida sensual ordinària, no tenim contacte amb la realitat. El meu casament va ser una farsa, els dels meus germans van ser insignificants. Quan els meus fills van néixer no vaig patir. Els parts van ser difícils. Em vaig negar a prendre gas. Em va fer gràcia. Em volia veure a mi mateixa portant nens al món. Vaig lluitar. Vaig sentir dolor, és clar, però no vaig patir com un ésser humà. Era un dolor separat de mi, com si no li passés al meu cos: jo no en tinc, de cos. Tinc un embolcall extern que enganya els altres i els fa pensar que sóc viva. Els meus germans i jo detestem el moment de veure’ns. El que ens agrada és tenir llargues converses d’una habitació a l’altra, amb les portes obertes, però sense veure’ns. Ens omple de ràbia haver de veure’ns i fer-nos petons d’aquella manera tan estúpida, tan ordinàriament humana, haver de continuar la gran farsa dels moviments humans, dels gestos, etc., quan nosaltres som morts. I la mort completa seria una delícia, perquè tot el que fem plegats ens omple de delectació. No puc suportar veure’ls com a cossos, veure que es fan vells. Una vegada jo estava asseguda escrivint unes cartes i ells dos jugaven a cartes. Els vaig mirar i vaig pensar que era un gran crim que fóssim vius: era un simulacre; feia molt de temps que les coses s’havien acabat, en realitat. Ja hem viscut, estem enormement allunyats dels marits, les dones i els nens. M’he esforçat tant per estimar els altres, i fins a un cert punt en sóc capaç, però després m’és impossible. A partir d’aquest moment començo a odiar. Cap de nosaltres no té gens de comprensió humana. A vegades en Jean no entén per què plora la seva dona. Ens en riem. És petita i humana. Plora, i per això la menyspreem. L’única cosa que sento de tant en tant és por, una por terrible que a vegades m’agafa desprevinguda, com un atac de follia. A vegades em quedo sorda al carrer. Veig passar els cotxes i no sento res. Altres vegades sembla que em quedi cega. Tot es torna nebulós al meu voltant. Però només em passa quan estic sola. Quan estic sola em penso que embogeixo una mica. A vegades dic al meu marit: «Saps, em sembla que tinc una intel·ligència suprema». I ell em diu: «Que creguda que ets!». Però no és vanitat. És una mena d’intel·ligència que adquireixes en morir.

Anaïs Nin, [Under a glass bell], Barcelona:. LaBreu, 2012.
Fragments
Dins d'una campana de vidre
Ferran Ràfols Gesa
Una espia a la casa de l'amor
Ferran Ràfols Gesa
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: