Facebook Twitter

La forma de l’aigua

Traducció de Xavier Riu

La idea dacceptar el plat que li oferien tan amablement, amb tot el que hi podia haver a dins, li passà pel cap mentre es recreava menjant una generosa ració de pebrot escalivat que Angelina li havia deixat a la nevera. Buscà el número de Giacomo Cardamone, lhora era la bona per trobar la sueca a casa.

¿Gui és tu gui pal·la?

Sóc en Giovanni, ¿que hi és lIngrid?

Ara io mira, tu espera.

Va mirar dendevinar d equina part del món aquella criada havia anat a parar a can Cardamone, però no en va treure laigua clara.

Hola, titagrossa, ¿com estàs?

La veu era baixa i ronca, com convenia a la descripció que nhi havia fet Zito, però les paraules no van tenir cap efecte eròtic sobre el comissari; més aviat el van inquietar: entre tots els noms de lunivers, havia anat a triar justament el dun home de què Ingrid coneixia fins i tot les mides anatòmiques.

¿Ei, que encara hi ets? ¿Que thas adormit dret? ¿Quantes vegades has follat aquesta nit, porcot?

Escolti, senyora.

La reacció dIngrid va ser rapidíssima, una constatació sense estupor ni indignació.

No ets en Giovanni.

No.

¿Doncs qui ets?

Sóc un comissari de policia, em dic Montalbano.

Sesperava una pregunta alarmada, però es va desenganyar de seguida.

Ui, que bé! Un policia! ¿Què vols de mi?

Havia mantingut el tu, bo i sabent que sadreçava a una persona que no coneixia. Montalbano decidí quedar-se amb el vostè.

Voldria parlar un moment amb vostè.

Avui a la tarda no puc, però al vespre estic lliure.

Dacord, aquest vespre va bé.

¿On? ¿Vinc al teu despatx? Diguem on és.

Val més que no, mestimo més un lloc més diferent.

Ingrid va fer una pausa.

¿La teva habitació? la veu de la dona shavia fet irritada; evidentment començava a sospitar que a laltre cap del fil hi havia un imbècil que intentava lligar.

Escolti, senyora, comprenc que vostè desconfiï, i amb raó. Fem-ho així: daquí a una hora seré a la comissaria de Vigata, pot telefonar-me allà i demanar per mi. ¿Va bé?

La dona no contestà de seguida, sho estava pensant, després es va decidir.

Et crec, policia. ¿On i a quina hora?

Es van posar dacord sobre el lloc, el bar den Marinella, que a lhora establerta, les deu del vespre, segurament estaria desert. Montalbano li recomanà que no digués res a ningú, i menys al seu marit.

Andrea Camilleri, Barcelona: Edicions 62, 2002
Andrea Camilleri. Dibuix de Carme Mateo, 2014
Fragments
L'olor de la nit
Pau Vidal
Un fil de fum
Anna Casassas
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: