Facebook Twitter

En Bartfuss, l’immortal

Traducció d'Eulàlia Sariola

—No veus que hi ha massa gent, aquí? Anem al passeig. El cafè d’allà és millor. Tenen pastissets de crema. Ella no es va moure ni va replicar.

—Bé, me’n vaig. Fes el que et sembli. No tinc gens d'intenció de forçar-te —va dir allunyant-se.

Era la Thérèse. No en tenia cap dubte. Durant tots aquells anys de tribulacions, no havia deixat de pensar en aquella nit i en la seva càrrega humana. Les primeres pàgines d’Els germans Karamàzov l’havien acompanyat molt de temps. Els darrers anys havia acabat per oblidar-les, però no havia oblidat el so de la seva veu. De vegades aquell so el despertava a la nit.

—Encara te’n penediràs! Me’n vaig! —va dir l’home des de la porta.

Les mans de la Thérèse descansaven feixugament damunt la taula.

—Fes-me una torrada i cafè —va demanar ella—. Què volia? —no va trigar a preguntar l’amo. —No m’ho preguntis.
—Normalment està tranquil —va dir l’amo mentre preparava la torrada i manava a la cambrera que fes cafè.

Aquests petits gestos captivaven en Bartfuss. Perdut en si mateix, estava buit per dins. Només veia la lluor ataronjada que anava canviant de matís.

Aharon Appelfeld, En Bartfuss, l’immortal. [Bartfuss ben almavet]. Barcelona: Club Editor, 2010, p. 58.
Aharon Appelfeld
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: