Facebook Twitter

El sermó de la caiguda de Roma

Traducció de Marta Marfany

Quan Marcel ja dormia, Aurélie anava a fer una copa al bar, era l’única distracció possible. El noi de la guitarra havia fet progressos, havia millorat la tècnica vocal però encara tenia una predilecció censurable per les balades meloses, sobretot italianes, que cantava tancant els ulls com si retingués un torrent d’emoció i després rebia els aplaudiments amb el posat modest d’aquell qui està convençut que se’ls mereix de sobres, i caminava cap a la barra fent-se el desmenjat, plenament conscient de les mirades femenines que el seguien, prenia el pèl obertament a Virgile Ordioni, que reia indefens en la seva innocència, i a Aurélie li agafaven ganes de bufetejar-lo amb totes les seves forces, com si el mal ambient que imperava llavors al bar també se li hagués encomanat a ella. Perquè de fet hi havia molt mal ambient, bufaven aires de tempesta, des de la barra els homes es miraven insistents i grollers els escots de les turistes, les cuixes totes vermelles de prendre el sol, sense que els importés la presència dels marits, que es veien obligats a acceptar ràfegues de rondes a les quals no els convidaven per simpatia sinó amb la clara finalitat d’emborratxar-los a mort, Libero es veia obligat a intervenir-hi sovint, amb tot el pes de la seva jove autoritat, gairebé físicament, i Matthieu semblava completament desbordat.

Jérôme Ferrari, El sermó de la caiguda de Roma. Barcelona: RBA-La Magrana, 2013.
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: