Facebook Twitter

Où j’ai laissé mon âme

Traducció d'Èlia Fosalva

En Tahar era un home dur, que no compartia amb vostè la tendència al sentimentalisme, em sap greu dir-l’hi, capità, i, contràriament a vostè, ell sabia perfectament que moriria, no s’imaginava cap epíleg feliç com els que vostè devia somniar en la seva exaltació i encegament puerils, puerils i sense excuses, capità, vostè no podia ignorar què era la vil·la de Saint-Eugène, no podia ignorar que ningú en sortia viu, perquè no era una vil·la, era una porta oberta davant de l’abisme, una esquerda que estripava el vel del món i des d’on es queia cap al no-res –he vist morir tants homes, capità, i tots ells sabien que no els tornarien a veure mai més, que ningú no els besaria el front tot recitant la xahada, que cap mà estimada no els rentaria piadosament el cos, ni tampoc els beneiria abans de lliurar-los a la terra, només em tenien a mi, i en aquell moment jo era més a prop d’ells del que la seva pròpia mare ho havia estat mai, sí, jo era la seva mare, el seu guia, jo els conduïa pels llimbs de l’oblit, per les ribes d’un riu sense nom, en un silenci tan perfecte que ni les oracions ni les promeses de salvació podien trencar. En certa manera, en Tahar va tenir sort que vostè l’exhibís a la premsa, vam haver d’entregar-ne el cadàver, però si hagués estat per mi, capità, a ell també l’hauria diluït amb calç, l’hauria enterrat a les profunditats de la badia, l’hauria escampat als vents del desert i l’hauria esborrat de la memòria. M’hauria encarregat de fer com si mai no hagués existit. Tahar ho sabia, això, sabia què és tenir un enemic. Vostè, capità, no ho ha sabut mai, però no és pas amb la nostra compassió o amb el nostre respecte, que no serveixen de res, que fem justícia a l’enemic, sinó amb l’odi, la crueltat –i la joia. Potser deu recordar vostè el jove seminarista, el recluta que un pixatinters inútil que de la nostra missió no en sabia res em va assignar com a secretari, un beat, com vostè, capità, torbat per una ànima sensible, sensible de debò, però molt més innocent i honesta que la seva, capità. Quan va desembarcar, estava molt tranquil perquè es pensava que no hauria de tacar-se les mans i que es trobaria, en certa manera, al marge del pecat. Va comparèixer davant meu i vaig estar a punt de fer-lo tornar. Mirava el mar a través de les finestres de la vil·la, i els llorers del jardí, i no podia estar-se de somriure; crec que mai no havia vist tanta llum i tant d’espai, que se sentia més viu que mai, alliberat de les albes humides agenollat sobre les lloses glaçades d’una capella fosca, alliberat dels xiuxiuejos vergonyosos en la penombra florida d’un confessionari, i me’l vaig quedar, al capdavall no em corresponia a mi decidir les lliçons que s’havien d’aprendre, costés el que costés, ni qui podia deslliurar-se’n, perquè al cap i a la fi, capità, cadascú de nosaltres ha hagut d’escoltar la mateixa lliçó fins a l’esgotament, eterna i cruel, i ningú no ens ha preguntat si estàvem disposats a escoltar-la [...].

Jérôme Ferrari, Où j’ai laissé mon âme. Traducció inèdita.
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: