Facebook Twitter

Où j’ai laissé mon âme

Traducció de Mireia Sànchez Molas

Me’n recordo, capità, me’n recordo molt bé, de vostè, i encara tinc ben clara a la memòria la nit d’angoixa i abandó que li va enfosquir els ulls quan li vaig fer saber que ell s’havia penjat. Era un matí fred de primavera, capità, era fa tant de temps, i tanmateix, per un moment, vaig veure aparèixer davant meu el vell en qui finalment vostè s’ha convertit. M’havia demanat com era possible que haguéssim deixat un presoner tan important com en Tahar sense vigilància, ho havia repetit més d’una vegada, com és possible?, com si tingués la necessitat imperiosa d’entendre de quina negligència inconcebible havíem estat culpables —però, què podia respondre-li, jo? Em vaig quedar en silenci, doncs, li vaig somriure, i vostè ho va acabar entenent i jo vaig veure com la nit li queia a sobre, es va desplomar rere l’escriptori, tots els anys que li quedaven per viure li van recórrer les venes, que li brollaven del cor i el van envair, i de sobte, davant meu vaig veure un home gran agonitzant, o potser un infant, un orfe oblidat al final d’un llarg camí desèrtic. Va fixar en mi els ulls plens de tenebres i vaig sentir l’alè fred del seu odi impotent, capità, no em va fer cap retret, els llavis se li van tibar per reprimir el flux àcid dels mots que no tenia dret a pronunciar i el cos li tremolava perquè cap dels impulsos de revolta que l’estremien podia arribar a terme, la ingenuïtat i l’esperança no són excusa, capità, i vostè sabia perfectament que, com jo, no podia quedar absolt de la mort d’en Tahar. Vostè va abaixar els ulls i va murmurar, me’n recordo molt bé, me l’ha pres, Andreani, me l’ha pres, amb una veu trencada, i vaig sentir vergonya per vostè, que ja no tenia ni força per dissimular l’obscenitat de la seva tristesa. Un cop refet, vostè em va fer un gest amb la mà ara sense mirar-me, el mateix gest amb què fem fora els criats o els gossos, i es va posar nerviós perquè jo m’entretenia a quadrar-me, va dir, foti el camp, tinent!, però vaig acabar la salutació i abans de sortir vaig fer curosament la mitja volta reglamentària perquè hi ha coses que estan per sobre dels seus estats d’ànim. Vaig estar content de tornar a ser al carrer, l’hi confesso, capità, i d’escapar-me de l’espectacle repugnant dels seus turments i de les seves lluites perdudes d’entrada contra vostè mateix. Vaig respirar aire pur i vaig pensar que potser caldria que recomanés a l’estat major que el rellevés de totes les responsabilitats, que era el meu deure, però vaig renunciar-hi de seguida, capità, perquè no hi ha altra virtut que la lleialtat. [...] Encara avui em pregunto per quina aberració vostè es va poder convèncer que les seves accions eren millors que les meves. També vostè havia buscat i obtingut informació, i només hi ha un sol mètode d’obtenir-la, capità, prou que ho sap, un de sol, i vostè el va fer servir, com jo, i la puresa atroç d’aquest mètode no la podien compensar, en cap cas, els seus escrúpols, les seves maneres irrisòries, la seva beateria ni els seus remordiments, que no van servir per a res, potser només per cobrir-lo de ridícul, i a tots nosaltres amb vostè.

Jérôme Ferrari, Où j’ai laissé mon âme. Traducció inèdita.
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: