Facebook Twitter

La subjugació de les dones

Traducció d'Alba Dedeu

Se suposa que l’opinió general dels homes és que la vocació natural d’una dona és la de ser esposa i mare. I dic se suposa, perquè, si hem de jutjar pels actes —per la constitució actual de la societat— hom podria deduir que la seva opinió és justament la contrària. Es podria suposar que pensen que la presumpta vocació de les dones és la cosa que resulta més repugnant de totes a la seva natura; de manera que si se les deixa que facin qualsevol altra cosa —si se’ls ofereix qualsevol altre mitjà de vida o d’ocupació del seu temps i de les seves facultats que tingui cap possibilitat de resultar desitjable per a elles—, no hi haurà prou dones que estiguin disposades a acceptar la condició que es diu que els és natural. Si aquesta és l’opinió vertadera dels homes en general, seria bo que es digués clarament. M’agradaria sentir que algú enuncia de manera oberta aquesta doctrina (que ja és implícita en bona part del que s’escriu sobre aquest tema): «És necessari per a la societat que les dones es casin i produeixin infants. No ho faran a menys que se les hi forci. Cal, per tant, forçar-les-hi». Aleshores, el valor moral del cas quedaria definit amb nitidesa. Coincidiria exactament amb el dels esclavistes de Carolina del Sud i Louisiana: «És necessari cultivar cotó i sucre. Els homes blancs no poden produir-ne. Els homes negres no ho faran per cap dels salaris que nosaltres estaríem disposats a pagar-los. Ergo, cal que els hi obliguem». Un exemple encara més apropiat és el del reclutament. «És absolutament necessari disposar de mariners que defensin el país. Sovint passa que aquests mariners no volen allistar-se voluntàriament. Cal, per tant, tenir el poder d’obligar-los-hi». Quantes vegades no s’ha utilitzat aquesta lògica!, i sens dubte encara ara es faria servir amb èxit si no fos per una única imperfecció, i és que es presta a la rèplica següent: primer pagueu als mariners el valor honest del seu treball. Quan hagueu aconseguit que per a ells sigui igual de beneficiós servir-vos a vosaltres que a altres patrons, no tindreu més dificultats que els altres per obtenir els seus serveis. A això, no hi ha cap resposta lògica, llevat de: «No ho faré». I com que la gent, ara, no solament s’avergonyeix, sinó que a més a més no desitja robar el salari als treballadors, el reclutament ja no té partidaris. Els qui proven de forçar les dones a casar-se tancant-los totes les altres portes, es presten a escoltar una rèplica similar. Si es creuen el que diuen, evidentment han de ser del parer que els homes no fan el matrimoni tan desitjable per a les dones per induir-les a acceptar aquest lligam pels seus propis encants. Quan hom no deixa més que una opció, això és un senyal que no considera el benefici que ofereix gaire atractiu. I aquí, em sembla, trobem la clau als sentiments dels homes que senten una antipatia real per la llibertat igualitària de les dones. Em penso que tenen por, no tant que les dones no volguessin casar-se, perquè no crec que ningú tingui realment aquest temor, sinó que insistissin en la igualtat de condicions en el matrimoni; que totes les dones capaces i amb caràcter preferissin fer gairebé qualsevol altra cosa que en el seu judici no fos degradant, abans que casar-se, si el matrimoni vol dir entregar-se a un senyor, que també serà l’amo de totes les seves possessions materials. I certament, si aquesta conseqüència es vinculés necessàriament al matrimoni, em sembla que el temor seria molt justificat. Estic d’acord que és probable que poques dones capaces de fer una altra cosa triessin un destí semblant, si tinguessin accés als mitjans per ocupar una posició convencionalment honorable a la vida, a menys que estiguessin sota un entraînement irresistible que les tornés insensibles a tot llevat d’aquella força. I si els homes estan decidits a fer que la llei del matrimoni sigui una llei de despotisme, fan molt ben fet, quant a mera política, de presentar només una opció a les dones. En aquest cas, però, tot el que s’ha fet en el món modern per tal d’afluixar una mica la cadena en la ment de les dones ha estat una equivocació. Mai no se’ls hauria d’haver permès que rebessin una educació literària. Les dones que llegeixen, i molt més encara les dones que escriuen, són, tal com estan constituïdes les coses actualment, una contradicció i un element pertorbador; i ha estat un error ensenyar cap habilitat a les dones fora de les d’una odalisca o una serventa domèstica.

John Stuart Mill, La subjugació de les dones. Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2013.
Amb el suport de: