Facebook Twitter

El nedador

Traducció de Jordi Martín Lloret

Era un d’aquells diumenges de ple estiu que tothom mandreja assegut i diu: «Ahir a la nit vaig beure massa.» Ho podríeu haver sentit dir en els xiuxiueigs dels feligresos que sortien de l’església, en els llavis del mateix capellà, que forcejava amb la sotana al vestiarium, i als camps de golf i a les pistes de tenis, i a la reserva d’animals on el líder del grup Audubon patia una ressaca terrible.

–Ahir a la nit vaig beure massa –va dir en Donald Westerhazy.

–Tots vam beure massa –va dir la Lucinda Merrill.

–Devia ser el vi –va dir la Helen Westerhazy–. Jo vaig beure massa d’aquell bordeus.

Això s’esdevenia a la vora de la piscina dels Westerhazy. La piscina, alimentada per un pou artesià amb un percentatge elevat de ferro, era d’un to verd clar. Feia bo. A l’oest hi havia una massa enorme de cúmuls que s’assemblava tant a una ciutat vista des de lluny –des de la proa d’un vaixell que s’hi apropés– que podría haver tingut un nom. Lisboa. Hackensack. El sol escalfava. En Neddy Merrill era assegut a la vora de l’aigua verda, amb una mà submergida i una altra al voltant d’un got de ginebra. Era un home esvelt –semblava que tingués aquella esveltesa característica de la joventut–, i si bé no era jove ni de bon tros aquell matí s’havia deixat caure lliscant per damunt de la barana i havia donat una manotada al cul de bronze de l’Afrodita que hi havia sobre la taula del vestíbul, mentre corria cap a l’aroma del cafè del menjador de casa seva. Se’l podria haver comparat amb un dia d’estiu, sobretot amb les últimes hores, i encara que no portés una raqueta de tenis ni una bossa de navegar, sens dubte transmetia una impressió de joventut, d’esport i de bon temps. Havia estat nedant, i ara respirava fondo, sorollosament, com si els seus pulmons poguessin empassar-se els components d’aquell moment, la calor del sol, la intensitat del seu plaer. Semblava que tot fluïa dins el seu pit. Casa seva era a Bullet Park, a uns dotze quilòmetres cap al sud, on les seves quatre boniques filles devien haver dinat i en aquell moment potser jugaven a tenis. Llavors se li va acudir que si tombava cap al sud-oest podria arribar a casa seva a través de l’aigua.

La seva vida no li imposava límits, i aquesta observació li proporcionava un plaer que no es podia explicar amb la seva insinuació de fugida. Li va semblar que veia, amb ulls de cartògraf, aquella successió de piscines, aquell corrent quasisubterrani que travessava el comtat traçant una corba. Havia fet un descobriment, una contribució a la geografia moderna; el corrent es diria Lucinda, com la seva dona. No era ni un bromista ni un ximple, però sens dubte sí que era original, i tenia una idea vaga i modesta de si mateix com una figura llegendària. Feia un dia preciós i li va semblar que una bona nedada potser n’augmentaria i celebraria la bellesa.

John Cheever, Contes (The Stories of John Cheever), Barcelona: Proa, 2007, 765-766.
Fragments
El nedador
Jordi Martín Lloret
Els Hartley
Jordi Martín Lloret
Bibliografia
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: