Facebook Twitter

La fugida sense fi

Traducció d'Heike van Lawick
I
A l’agost de l’any 1916, el tinent primer de l’exèrcit austríac Franz Tunda va caure presoner dels russos. El van dur a un camp de presoners, algunes verstes al nord-est d’Irkutsk. Amb l’ajuda d’un polonés habitant de Sibèria, va aconseguir fugir-ne. L’oficial es quedà en la masia allunyada, solitària i trista del polonés, als límits de la taigà, fins a la primavera de 1919.
A casa del polonés paraven els nòmades dels boscos, també els caçadors d’óssos i els pelleters. Tunda no havia de témer que el perseguiren. No el coneixia ningú. Era fill d’un comandant austríac i d’una jueva polonesa, nascut en una ciutat petita de Galítsia, quarter de la guarnició del seu pare. Parlava polonés, havia servit en un regiment de Galítsia. Li era fàcil fer-se passar per un germà menor del polonés. Aquest es deia Baranowicz. Tunda es feia dir igual.
Li donaren un document fals a nom de Baranowicz: d’ara endavant, havia nascut a Lódz; l’any 1917, a causa d’una malaltia incurable i contagiosa dels ulls, l’exèrcit rus l’havia llicenciat; era pelleter de professió, domiciliat a Verkhni Udinsk.
El polonés comptava els seus mots com si foren perles, una barba negra l’obligava a la taciturnitat. Feia trenta anys que havia arribat a Sibèria, pres. Després, s’hi va quedar per voluntat pròpia. Es va fer col·laborador d’una expedició científica que pretenia explorar la taigà, passà cinc anys travessant els boscos, llavors es casà amb una xinesa, es convertí al budisme, s’establí en un poblat xinès fent de metge i d’entés en herbes, tingué dos fills, els perdé tots dos i la dona per la pesta, se’n tornà als boscos, on visqués de la caça i de comerciar amb pells, aprengué a reconèixer les petjades dels tigres en l’herba més espessa i els presagis de la tempesta pel vol temorós dels ocells, sabia distingir els núvols de calamarsa dels que portaven neu, i aquests, dels núvols de pluja, coneixia els costums de la gent que passava pel bosc, els dels bandolers i els dels caminants inofensius, estimava els seus dos gossos com uns germans i venerava les serps i els tigres. Va anar a la guerra voluntari, però, ja en la caserna, va fer un efecte tan inquietant als seus companys i als oficials que el tornaren a enviar als boscos per malaltia mental. Cada any, pel març, anava a la ciutat. Baratava banyes, pells i cornamentes per municions, te, tabac i aiguardent. S’emportava alguns periòdics, per estar al corrent, però no es creia les notícies ni els articles; dubtava dels anuncis i tot. Feia anys que anava a un cert bordell, per estar amb una pèl-roja, Iekaterina Pavlovna li deien. Quan hi havia algú altre amb la noia, Baranowicz esperava, un amant pacient. La noia es feia vella, es tenyia els cabells argentins, perdia un queixal rere l’altre i fins la dentadura postissa. Cada any, Baranowicz havia d’esperar un poc menys, a la fi era l’únic que anava a veure Iekaterina. Ella començà a estimar-lo, l’any sencer s’abrusava d’anhel, l’anhel tardà d’una nóvia tardana. Any rere any, la seua tendresa es feia més forta, la seua passió, més ardent; era una anciana, amb la carn marcida fruïa del primer amor de la seua vida. Baranowicz li duia cada any els mateixos collarets xinesos i les petites flautes que ell mateix tallava en fusta i amb què imitava les veus dels ocells.
Al febrer de 1918, Baranowicz, serrant llenya sense atenció, va perdre el dit gros de la mà esquerra. Va tardar sis setmanes a guarir-se, per l’abril havien de venir els caçadors de Vladivostok; aquell any no pogué anar a la ciutat. Iekaterina esperava en va. Baranowicz li va escriure, per mitjà d’un caçador, i la consolà. En comptes de perles xineses, li envià un mart gibel·lí i una pell de serp i una pell d’ós per fer-li de catifa d’espona. Així va ser com Tunda, aquell any, el més important de tots, no va llegir la premsa. Tan sols a la primavera de 1919 va saber per Baranowicz, quan aquest tornà a casa, que la guerra havia acabat.
Va ser un divendres, Tunda escurava la vaixella a la cuina, Baranowicz aparegué en la porta, se sentien els lladrucs dels gossos. El gel cruixia en la seua barba negra, en l’ampit de la finestra hi havia un corb.
—¡Hi ha pau, hi ha revolució! —va dir Baranowicz.
En aquest moment es va fer un silenci a la cuina. El rellotge de l’habitació contigua va fer tres tocs forts. A poc a poc i amb molt de compte, Franz Tunda deixà els plats sobre la banqueta. No volia pertorbar el silenci; a més, probablement, tenia por de trencar els plats. Les mans li tremolaven.
—Durant tot el camí —va dir Baranowicz— he rumiat si t’ho havia de dir. Al cap i a la fi, em sap greu que te’n vages a casa. És probable que no ens tornem a veure, i no m’escriuràs tampoc.
—No t’oblidaré —digué Tunda.
—¡ No has de prometre res! —digué Baranowicz.
Aquest va ser el comiat.
Joseph Roth, La fugida sense fi. Alzira: Bromera, 1995.
Joseph Roth
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: