Facebook Twitter

Foe

Traducció de Dolors Udina

L’escala és fosca i solitària. El meu truc va ressonar com si truqués al buit. Però en trucar per segona vegada, vaig sentir uns peus que s’arrossegaven i una veu des de darrere la porta, la meva veu, apagada i temorosa.

—Sóc jo, Susan Barton —vaig enunciar—. Vinc sola, amb Divendres. —Immediatament es va obrir la porta i me’l vaig trobar al davant, el mateix Foe a qui havia vist per primer cop a Kensington Row, però més prim i ràpid, com si la vigilància i la dieta frugal l’haguessin provat.

—¿Podem entrar? —vaig dir jo.

Es va fer a una banda i vam entrar al seu refugi. L’habitació estava il·luminada per una sola finestra a través de la qual entrava la llum de la tarda: la vista donava al nord, sobre els terrats de Whitechapel. El mobiliari consistia en una taula, una cadira i un llit, tot molt primari; un racó de l’habitació quedava amagat rere cortines.

—No és com m’ho havia imaginat —li vaig dir—. Esperava molta pols a terra, i foscor. Però la vida no és mai com ens esperem que sigui. Recordo un autor que reflexionava que, després de mort, potser ens trobarem no pas entre cors d’àngels sinó en algun lloc ordinari, com per exemple una casa de banys en una tarda càlida, amb aranyes sestejant als racons; d’entrada ens semblarà com qualsevol diumenge al camp; només més tard ens adonarem que som a l’eternitat.

John Maxwell Coetzee, Foe. Barcelona: Edicions 62, 2004, p.101
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: