Facebook Twitter

L’edat de ferro

Traducció de Dolors Udina

Si en Vercueil no t’envia aquests escrits, no els llegiràs mai. No sabràs mai que han existit. Una veritat determinada no es farà mai carn: la meva veritat, la manera com vivia jo en aquests temps, en aquest lloc.

¿Quina és l’aposta, doncs, que faig amb en Vercueil, per en Vercueil?

És una aposta per la veritat. És demanar tan poc, portar un paquet a correus i donar-los a la taquilla! Tan poc que pràcticament no és res. Entre agafar el paquet i no agafar-lo hi ha una diferència suau com una ploma. Si queda la mínima alenada de confiança, d’obligació, de compassió quan jo me’n vagi, segur que ho farà.

¿I si no?

Si no, no hi ha confiança i no ens mereixem res millor, cap de nosaltres, que caure al forat i desaparèixer.

Perquè no confio en ell, hi he de confiar.

Miro de mantenir viva l’ànima en una època que no és hospitalària amb l’ànima.

És fàcil donar almoines als orfes, als indigents, als afamats. Però és més difícil donar-los almoina als ressentits (penso en la Florence). Però les almoines que dono a en Vercueil són les més dures. Ell no em perdona que li doni el que li dono. No té caritat ni clemència, dono sense caritat, serveixo sense amor. La pluja cau en terreny estèril.

John Maxwell Coetzee, L'edat de ferro. Barcelona: Edicions 62, 2003, p.136-137
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: