Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Joaquim Maria Machado de Assis

El senyor Casmurro

Traducció de Xavier Pàmies

Capítol XXXII

Ulls plens de maror

[...]

M'havia vingut al cap la definició que José Dias n'havia fet, «ulls de gitana esbiaixats i dissimulats». Jo no sabia el que era esbiaixat, però dissimulat sí, i volia veure si se'ls podia anomenar així. La Capitu es va deixar mirar i examinar. Només em preguntava què passava, si no els havia vistos mai. Jo no hi vaig trobar res d'extraordinari; tant la dolçor com el color m'eren familiars. Crec que aquella contemplació llarga li va donar una altra idea de la meva intenció; es va imaginar que era un pretest per mirar-me'ls de més a prop, amb els mues ulls clavats fixament en els seus, i a això atribueixo el fet que se li tornessin més grossos, més grossos i tèrbols, amb una expressió que...

Retòrica dels enamorats, dóna'm una comparació exacta i poètica per dir com eren aquells ulls de la Capitu. No se m'acut cap imatge capaç de dir, sense perjudici de la dignitat de l'estil, com eren i què em van fer. ¿Ulls plens de maror? Plens de maror, vinga. Això em dóna una idea nova d'aquella mirada. Contenien no sé quin fluid misteriós i enèrgic, una força que t'arrossegava cap endins, com l'onada que es retira de la platja els dies que hi ha maror. Perquè no m'arrossegués em vaig agafar a altres parts veïnes, a les orelles, als braços, als cabells caiguts sobre les espatlles; però, així que li buscava les pupil·les, l'ona que en sortia anava creixent, cargolada i fosca, amenaçant d'embolcallar-me, endur-se'm i empassar-se'm. ¿Quants minuts vam passar jugant a aquest joc? Només els rellotges del cel deuen haver marcat aquest temps infinit i breu. L'eternitat té els seus propis pèndols; ni que no s'acabi mai, no deixa de voler saber la durada de les felicitats i dels suplicis. Deu ser doble l'alegria dels benaventurats del cel en conèixer la suma dels turments que deuen haver patit a l'infern els seus enemics; com també la quantitat de les delícies que hauran guadit al cel els seus contraris augmentarà els dolors dels condemnats a l'infern. Aquest altre suplici, al diví Dant se li va escapar; però no sóc aquí per esmenar poetes. Sóc aquí per explicar que, al cap d'un temps no marcat, em vaig agafar definitivament dels cabells de la Capitu, però aquesta vegada amb les mans, i li vaig dir –per dir alguna cosa– que si volia els hi podia pentinar.

Joaquim Maria Machado de Assis, El senyor Casmurro, Barcelona: Quaderns Crema, 1997, p. 78-79.
Amb el suport de: