Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Joaquim Maria Machado de Assis

Memòries pòstumes de Brás Cubas

Traducció de Xavier Pàmies

Capítol I

Òbit de l'autor

He dubtat una mica sobre si havia de començar aquestes memòries pel començament o pel final, és a dir, si havia de posar en primer lloc el meu naixement o la meva mort. Encara que el més normal sigui començar pel naixement, dues consideracions m'han conduït a adoptar un altre mètode: la primera és que jo no sóc pròpiament un autor difunt, sinó un difunt autor, per a qui la sepultura ha estat un segon bressol; la segona és que així l'escrit quedaria més elegant i original. Moisès, que també va explicar la seva mort, no la va posar a l'introit, sinó a l'acabament: diferència radical entre aquest llibre i el Pentateuc.

Dit això, vaig expirar a les dues de la tarda d'un divendres del mes d'agost de 1869, a la meva torre amb jardí de Catumbí. Tenia seixanta-quatre anys ben portats, era solter, tenia un capital de prop de tres-cents mil rals nous i vaig ser acompanyat fins al cementiri per onze amics. Onze amics! La veritat és que no hi va haver ni cartes ni esqueles. A més a més plovia –roinejava–: queia una pluja fina, trista i persistent, tan persistent i tan trista que va portar un d'aquells fidels de l'hora postrema a intercalar aquesta enginyosa frase en el discurs que va pronunciar a la vora del meu forat: «Vosaltres que el vau conèixer, amics meus, podeu dir amb mi que semblaria que la naturalesa plora la pèrdua irreparable d'una de les persones més admirables que han honorat la humanitat. Aquest cel fosc, aquestes gotes que cauen, aquelles nuvolades grises que cobreixen l'atzur amb un crespó de dol, tot això és l'aflicció crua i maligna que rosega les entranyes més íntimes de la naturalesa; tot això és una lloa sublim al nostre il·lustre finat.»

Bon amic fidel! No, no em penedeixo d'haver-li deixat les vint accions que li vaig deixar. I va ser així com vaig arribar a la fi dels meus dies; va ser així que em vaig encaminar cap al undiscovered country de Hamlet, sense les ànsies ni els dubtes del jove príncep, sinó amb la calma i la ronseria d'aquell qui és dels últims a abandonar l'espectacle. Dels últims, i dels avorrits. Van veure com me n'anava nou o deu persones, entre elles tres senyores: la meva germana, la Sabina, casada amb en Cotrim; la seva filla –una flor de lliri–, i... Tingueu paciència! D'aquí no gaire us diré qui era la tercera senyora. Acontenteu-vos de saber que aquesta dona anònima, tot i no ser una parenta, va patir més que les parentes. És veritat; va patir més. No dic que plorés, no dic que es rebolqués per terra convulsa; el meu òbit, de fet, no era una cosa tan digna de dramatisme... Un solter que expira als seixanta-quatre anys no sembla reunir precisament tots els elements d'una tragèdia. I, encara que fos així, la cosa que menys convenia a aquesta dama anònima era manifestar-ho. Dreta al capçal del llit, amb els ulls atònits i la boca entre oberta, a la pobra dona no li acabava d'entrar al cap la meva defunció.

Joaquim Maria Machado de Assis, Memòries pòstumes de Brás Cubas, Barcelona: Quaderns Crema, 2001, p. 9-10.
Amb el suport de: