Facebook Twitter

Vi de solitud

Traducció d'Anna Casassas

La revolució encara no havia començat però es pressentia; l’aire mateix que respiraven semblava feixuc i carregat amb una mena d’amenaça, com l’alba d’un dia de tempesta. Les notícies del front no interessaven ningú; era com si la guerra hagués reculat fins a un passat llunyà; miràvem els ferits amb indiferència, els soldats amb una eixuta hostilitat. Els diners eren l’única cosa que apassionaven els homes que envoltaven Hélène. Tots s’enriquien. L’or corria. Aquest riu tenia un curs tan capriciós, tempestuós, impetuós, que espantava als mateixos que vivien a les seves ribes i hi abeuraven. Venia massa de pressa, massa fàcilment... Tocaven un valor a la Borsa i pujava com la febre. Havien parat de cridar alegrement xifres al voltant de Hélène: ara xiuxiuejaven. La paraula que Hélène sentia ja no era ‹‹milions››, sinó ‹‹bilions››, pronunciada amb veu vacil·lant, baixa i panteixant; les mirades que veia al seu voltant eren àvides i esverades. Al mateix temps, compraven. De tot i pertot. Del matí al vespre, venien homes, es treien paquets de les butxaques; darrere les portes tancades, Hélène sentia xifres i discussions aspres i ràpides, en veu baixa. Compràvem pells sense muntar ni treballar, simplement lligades totes juntes a un bastó, tal com el marxant de l’Àsia les havia venut en un mercat llunyà; compràvem pells d’ermini i de marta, lots de xinxilla que d’aquesta manera semblaven despulles de rates mortes, joies, collarets, braçalets antics, el valor dels quals a pes, maragdes enormes, però tèrboles, perquè la pressa i el desig prevalien per sobre del discerniment; compraven or, en barres, en lingots, però sobretot accions, paquets de paper, muntanyes, que representaven bancs, vaixells cisterna, oleoductes, diamants, encara amagats a terra... Aquest paper farcia els mobles, omplia les parets, els llits; n’amagaven a les habitacions dels criats, a la sala d’estudi, al fons dels armaris, a les estufes, així que arribava la primavera; hi havia paquets d’accions cosits a la tapisseria dels sofàs, i els homes que venien a veure els Karol s’hi asseien a sobre, els covaven amb l’escalfor dels seus cossos, com si volguessin fer descloure aquells ous d’or. A la sala el tapís de la manufactura de la Savonnerie amb una garlanda de roses estava cargolat amb un racó i en contenia grans feixos, que cruixien amb els corrents d’aire. Hélène, de vegades, distretament, es divertia a fer-los cridar sota el seu pes, com qui escalfa fulles mortes sota els talons, a la tardor. El piano blanc, tancat, brillava feblement en l’ombra; a les parets els motius daurats, els flabiols, les cornamuses, els barrets Lluís XV, els bàculs, les cintes, els rams es cobrien de pols. Els pares de Hélène, els ‹‹homes de negocis›› i Max passaven els vespres en un petit despatx sense aire, un recambró moblat amb un telèfon i una màquina d’escriure; s’apilonaven allà dins contents de respirar el fum dens dels cigars, contents de sentir xericar el parquet nu sota els seus passos i de veure les parets sense ornaments, gruixudes, que ofegaven les seves paraules. Allà, asseguts de costat, aprofitant l’aldarull de la petita estança, la feble llum d’una bombeta que penjava d’un fil, Max i Bella es fregaven l’un contra l’altre els cossos calents. Karol no veia res, però de tant en tant, en l’ombra, premia afectuosament el braç nu de la seva dona. Ella ara l’admirava, el temia, perquè dispensava luxe i benestar, però no es trobava pas més a gust que Hélène en aquella casa; sovint la tornava a envair la nostàlgia d’una habitació d’hotel, amb dos baguls en un racó i una aventura breu a la cantonada. S’espavilava perquè aquell Max rebec, tan jove, de cos ben fet i infatigable, li donés en passió, en gelosia, en transports de furor el màxim del que podia donar. Hélène retrobava l’ambient de baralles, de paraules ofensives, de disputes que havia bressolat la seva infantesa, però ara eren entre Max i la seva mare, i s’hi barrejava una escalfor fonda i aspra que la irritava, però que no podia entendre. D’altra banda, Hélène s’esforçava a molestar-los tant com podia; tenia una manera burleta de mirar Max que exasperava el noi; ella no li adreçava mai la paraula, i ell començava a odiar-la; només tenia vint-i-quatre anys; encara era prou petit per detestar una nena.

Irene Némirovsky, Vi de solitud, Barcelona: La Magrana, 2009, p.93-95.
Fragments
David Golder
Melcior Font
El ball
Lluís Comes i Arderiu
Els gossos i els llops
Anna Casassas
Jezabel
Maria Llopis
Les mosques de tardor
Lourdes Bigorra Cervelló
Suite francesa
Anna Casassas
Vi de solitud
Anna Casassas
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: