Facebook Twitter

Ròmul el Gran

Traducció de Carme Serrallonga
Acte III

RÒMUL: No he traït cap imperi: Roma s’ha traït ella mateixa. Roma coneixia la veritat, però escollia la violència; coneixia la humanitat, però escollia la tirania. S’ha degradat doblement: davant de si mateixa i davant dels altres pobles que s’havien lliurat al seu poder. Ets davant un tron invisible, Emilià, el tron dels emperadors romans, l’últim dels quals sóc jo. ¿Cal que et faci obrir els ulls perquè vegis aquest tron, aquesta muntanya de cranis apilotats, aquests rius de sang que fumegen pels seus graons i són les cascades eternes del poder de Roma? Quina resposta esperes des del cim de l’edifici gegant que és la història de Roma? Què els pot dir, l’Emperador, a les teves ferides, entronitzat com està damunt els cadàvers dels seus fills i dels fills dels altres, damunt les hecatombes de víctimes llançades als seus peus per les guerres per l’honor de Roma i per les feres salvatges per al plaer de Roma?
Roma, ara, és dèbil; és com una vella que amb prou feines s’aguanta dreta, però encara no ha pagat les seves culpes ni ha expiat els seus crims. Però després d’un temps en ve un altre: les malediccions de les víctimes es compleixen, l’arbre inútil serà aterrat i ja ha rebut la primera destralada. Els germànics són aquí. Hem vessat sang estrangera i ara ens cal pagar-la amb la nostra. No t’apartis, Emilià, no t’apartis del teu Emperador, que s’alça davant teu xop de tots els pecats de la nostra història, més terribles de veure, encara, que el teu cos. Aquesta és la justícia per la qual hem brindat tu i jo. I ara contesta’m: Tenim dret a defensar-nos? ¿Tenim dret a ser alguna cosa més que una víctima?

EMILIÀ calla.

RÒMUL: Calles.

EMILIÀ retrocedeix lentament cap al cercle ample, ara, dels qui envolten l’emperador.

RÒMUL: Te’n tornes amb els qui aquesta nit han aparegut davant meu furtivament, com lladres. Volem ser lleials, que entre nosaltres no hi hagi ni un sol pam de mentida ni de simulació. Sé què oculteu sota la capa negra, quina arma engrapen les vostres mans. Però us heu enganyat: us crèieu trobar un indefens i jo us envesteixo amb les urpes de la veritat, us clavo les dents de la justícia. No sóc l’atacat, sóc jo qui ataca. No sóc l’acusat, sóc jo qui acusa. Defenseu-vos! Sabeu davant qui us trobeu? Sóc el qui a consciència ha ensorrat aquesta pàtria que volíeu defensar, el qui ha romput el glaç damunt el qual camineu, el qui ha calat foc a les vostres arrels. Què us manté, enganxats a les parets d’aquesta cambra muts, esblaimats com la lluna d’hivern? Teniu una sola resposta: mateu-me si creieu que no tinc raó. O lliureu-me als germànics si és veritat que ja no tenim cap dret a defensar-nos. Contesteu-me!


Friedrich Dürrenmatt, Barcelona: Edicions del Mall, 1983, p. 78-79.
Friedrich Dürrenmatt
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: