Facebook Twitter

Grec busca grega

Traducció de Lluís Solà
Capítol XII

—Éreu el meu ideal. Us tenia per un abstemi total —remarcà Achilochos tímidament.
—En té la culpa la premsa —rondinà l’ancià—; com que el govern fa una campanya contra l’alcoholisme, em fotografien sempre amb un got de llet.
—També diuen que en qüestions morals sou extraordinàriament rigorós.
—És l’opinió de les associacions de dones. Sou abstemi, vós?
—I vegetarià.
—Ara beveu xampany i mengeu pollastre.
—Ja no tinc ideals.
—Em sap greu.
—Tothom és hipòcrita.
—Chloé també?
—Ja sabeu prou bé què és, Chloé.

—La veritat —remarcà el president deixant un os de pollastre tot pelat i enretirant a una banda el canelobre que era entre ells —, la veritat sempre és una cosa incòmoda quan surt a la llum, no solament per a les dones, sinó també per als homes i especialment per als governants. Moltes vegades voldria fugir d’aquest palau, que trobo horrible fins i tot des d’un punt de vista estrictament arquitectònic, com vós vau fer a la capella Heloïsa, però em manca el coratge i només goso travessar la paret d’amagat. No vull defensar cap dels afectats —prosseguí— i encara menys a mi; altrament, una qüestió tan difícil com aquesta ha de ser discutida íntimament, perquè en aquesta mena de converses s’hi solen barrejar opinions i aspectes morals que no fan al cas i perquè les virtuts, les passions i els defectes dels homes estan tan entrelligats que sovint el menyspreu i l’odi ocupen el lloc del respecte i de l’amor. Només vull fer-vos present una cosa, estimat amic: si hi ha un home que envegi, sou vós, i si hi ha un home que em faci temor, també... Jo havia compartit Chloé amb molts d’altres —va dir després d’un moment de silenci deixant-se caure en una poltrona Biedermeier i catequetitzant Archilochos gairebé amb tendresa—, ella era una reina en un món fosc i elemental. Era una cortesana, la més famosa de la ciutat. No vull embellir aquest fet i sóc massa vell per a fer-ho. Li agraeixo que m’atorgués el seu amor i no trobo cap altra persona a qui degui més gratitud. Ara s’ha apartat de tots nosaltres i s’ha abandonat a vós, talment que avui era un dia de festa per a ella i una festa de comiat i d’agraïment per part nostra.

El vell president emmudí, s’amoixà amb la mà dreta la barba polida, com somiant; el cambrer va abocar més xampany. A fora ressonaven les ordres tallants, els cops de taló de la guàrdia. Archilochos també es deixà caure en una poltrona i pensà amb estranyesa en la bomba, ara inútil, que duia a la butxaca de l’abric. Veié per entre les cortines de la finestra el cotxe de Fahrcks, que esperava davant el ministeri d’Hisenda.

—Pel que fa a vós, estimat amic —prosseguí el president després d’una petita pausa tot encenent un cigar que el cambrer li havia passat (Archilochos també fumava)—, comprenc els vostres sentiments revoltats. ¿Quin home no s’hauria sentit injuriat en una situació com aquesta? Però, tanmateix, són aquests sentiments tan naturals els que heu de combatre, perquè són els que porten als desordres més grossos. Jo no us puc ajudar, ni cap altra persona; només puc esperar que aconseguiu de superar aquest fet que no pretén de negar ningú, que esdevindrà més vague i sense importància quan tindreu el coratge de creure en l’amor que us ofereix Chloé. El miracle que ha ocorregut entre vosaltres només és possible i digne de fe a través de l’amor; si no, aquest amor es tornarà una farsa. Camineu, doncs, per un pont estret, sobre abismes perillosos, com els mahometans sobre una espasa abans de poder entrar al paradís, ho vaig llegir una vegada més o menys així; però preneu una mica més de pollastre —invità al seu frustrat assassí—; és realment gustós i sempre és un consol.

Archilochos seia envoltat de la resplendor de les espelmes, immergit dins l’escalfor d’aquell indret. A les parets penjaven en marcs feixucs i daurats estadistes seriosos i temps ha morts i herois que el consideraven pensarosos, estranys, sublims, dissolts dins l’eternitat. Una pau inconeguda havia penetrat a la seva ànima, una serenitat incomprensible, que no podia provenir només de les paraules del president, que eren tanmateix paraules, sinó del seu to bondadós, paternal, esperançador.

—Heu estat tocat per la gràcia —remarcà encara el vell senyor—; la causa d’aquesta gràcia pot ser de dues menes i heu de decidir quina ha de ser: l’amor, si creieu en aquest amor, o el mal, si no creieu en aquest amor. L’amor és un miracle que sempre és possible; el mal un fet que sempre ha existit. La justícia condemna el mal, l’esperança vol corregir-lo i l’amor l’ignora. Només l’amor és capaç de rebre la gràcia tal qual. No hi ha res més difícil, ja ho sé. El món és horrible i absurd. Només els qui estimen poden conservar l’esperança que darrera aquest absurd i aquests horrors hi hagi un sentit.

Callà, i Archilochos pogué tornar a pensar per primera vegada en Chloé sense horror, sense esglai.


Friedrich Dürrenmatt, Barcelona: Edicions 62, 1966, p. 111-114.
Friedrich Dürrenmatt
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: