Facebook Twitter

Dedicatòria

Traducció de Joan Maragall

Vingué el matí; son pas lleuger esvaïa
el son que em posseïa suaument,
i ja ben desvetllat jo feia via
per la muntanya amunt, alegrement.
M’adelitava veure com lluïa
en les flors la rosada transparent.
El jove dia resplendent s’alçava,
i tot, al renovar-se, em renovava.

Sent amunt, del prat baix i la ribera
vaig veure com s’alçava arrossegant
una boira subtil i juganera
que creixia després, amunt volant.
El goig dels ulls deixà d’ésser allò que era,
un vel tèrbol cobria’m tot voltant,
i, negat entre núvols ja sens nombre,
vaig trobar-me tot sol en la penombra.

Tot plegat va semblar que el sol hi entrava;
la boira, penetrada de claror,
tota ella es somovia i rebolcava
amunt i avall en lenta partió.
Amb quin deler tan gran jo l’esperava,
el retorn de la llum en la foscor!...
Acabada la lluita vaporosa,
els ulls va cloure’m llum esplendorosa.

Tot seguit, un anhel que al pit sentia
me va dar cor d’obrir-los un moment,
mes tot entorn brillava, tot ardia,
i sols poguí teni’ls oberts breument.
Per un núvol portada, apareixia
una dona divina, resplendent:
ella em mirava, davant meu suspesa...
Mai en ma vida he vist semblant bellesa.

─No em coneixes? ─va dir-me de seguida
amb un parlar suau tot amorós─.
¿No coneixes aquella que en ta vida
tant consol ha donat als teus dolors?
Sí que em coneixes, sí. Per sempre unida
m’has sentit al teu cor impetuós;
¿no t’he vist, ja de nin, que tes mirades
me cercaven plorant moltes vegades?─

─Oh! Sí que t’he sentit temps ha ─jo deia,
a terra bo i caient agenollat─.
De jove m’has dat pau quan jo em desfeia,
per tantes passions tempestejat.
Quan sota el dia ardent mon front dequeia,
tes ales celestials l’han refrescat:
els presents de la vida tu els corones,
i no vull cap més goig que els que tu em dónes.

«No et vull anomenar: més d’un ho intenta
i diu que et posseeix tothom qui vol;
creuen veure’t molts ulls; mes, resplendenta,
ja els hauria encegat ta llum de sol.
Vaig tenir molts companys, desconeixent-te,
mes ara que et conec me trobo sol:
a soles vull gaudir ventura tanta
i en mi tenir reclosa ta llum santa─.

Va mig riure; va dir: ─No volis tant!
Bé cal deixar-vos veure poca cosa!
Tot just retornes de l’engany més gran,
tot just retens la voluntat commosa
i ja et creus sobrehome en un instant,
i els deures que tens d’home ja et fan nosa.
Dels altres semblants teus, què te’n separa?
Fes la pau amb el món: mira’t encara─.

I jo vaig exclamar: ─Perdó, perdó!
La llum ara has obert a la mirada;
d’un alt voler en la sang sento l’ardor,
i sé el per què la gràcia m’és donada.
Pels altres creix en mi el teu noble do:
no dec servar-lo en l’ànima tancada.
¿Per què he cercat la via amb tants afanys
sinó per ensenyar-la als meus companys?─

Ella, divina, mentre això li deia,
mirant-me estava, piadosament,
i a dintre el seu esguard ben clar jo veia
en què havia fet bé, en què malament.
De seguida, veient-la que em mig reia,
nova alegria em va inundar potent...
Llavores vaig poder del tot amar-la,
i acostar-m’hi a la vora, i contemplar-la.

Damunt la boira de color de cendra
i dels lleugers vapors posà la mà,
que, a ella dòcils, van deixar-se prendre
i esquinçar-se, i desfer-se i dissipar.
De la vall vaig reveure el color tendre,
i vaig reveure el cel brillant i clar:
un vel de boira ella retenia
que entorn se li plegava i esllanguia.

─Jo concec el teu goig, la teva pena,
el que en tu viu, el que hi està naixent;
té ─va dir-me (jo l’ànima tinc plena
d’allò que ella va dir-me, eternalment)─,
res pot mancar al qui amb l’ànima serena,
de mans de lo real, rebi en present
aquest vel, que és el vel de la Poesia,
teixit de boira suau i llum del dia.

«Si l’ardent sol d’estiu el front us torra,
desplega el vel enmig de la xardor.
Sentiràs de seguida l’aire córrer
tot ple de bons aromes i frescor.
Els dolors de la terra ell els esborra,
fa llit de flors del llit de la presó;
per ell és conhortada tota pena,
el dia és temperat, la nit serena─.

Veniu, doncs, germans meus. Si en l’aspra costa
trobeu que els passos se us van fent pesats,
si voleu força novament disposta
en fresques flors i en dolços fruits daurats,
anem junts vers el dia que s’acosta;
mentre vivim, marxem ben animats.
Quan altres plorin damunt nostre un dia,
pugui encar nostre amor da’ls alegria!

Johann Wolfgang von Goethe, GOETHE, J. W. Poesies. A cura de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2000, p. 39-45.
Fragments
Amor nova, vida nova
Miquel Desclot
Dedicatòria
Joan Maragall
El capvespre ja declina
Miquel Desclot
El rei dels verns
Miquel Desclot
Elegia de Marienbad
Feliu Formosa
Faust
Josep Lleonart | Jaume Ortolà
Ifigènia a Tàurida
Joan Maragall
La copa del rei de Thule
Joan Maragall
La roseta de bardissa
Joan Maragall
Ressenyes
Faust, una tragèdia
per Guillem Calaforra
Goethe als Països Catalans
per Miquel Desclot
Bibliografia
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: