Facebook Twitter

Lady Lazarus

Traducció de Montserrat Abelló

Ho he tornat a fer.

Un cop cada deu anys

me’n surto:

 

un miracle que camina, la pell

lluent com una pantalla nazi,

el peu dret

 

és un petjapapers,

la cara una tela jueva fina

i anònima.

 

Arrenca’m aquest drap,

oh enemic meu.

Faig por?

 

El nas, conques dels ulls, totes les dents?

La fortor de l’alè

s’esvanirà en un dia.

 

Aviat, aviat la carn

que engolia el sepulcre

trobarà estatge en mi

 

i jo seré una dona que somriu.

Tot just trenta anys

i, com els gats, nou vides per morir.

 

Aquesta és la Tercera.

Quina andròmina

per anihilar cada dècada.

 

Quants milions de filaments.

Una gentada que rosega cacauets

s’estalona per veure

 

com em desembenen mans i peus,

el gran striptease.

Senyores, senyors,

 

heus aquí les meves mans,

els meus genolls.

Malgrat que tinc només la pell i l’ós,

 

sóc la mateixa, idèntica dona.

El primer cop, tenia deu anys.

Va ser un accident.

 

El segon cop, estava resolta

a acabar, a no tornar-ne mai més.

Em gronxolava closa

 

com una petxina.

Van haver de cridar-me i cridar-me

i arrencar-me els cucs com perles llefiscoses.

 

Morir

és un art, com qualsevol cosa.

Jo ho faig excepcionalment bé.

 

Tan bé, que sembla un infern,

Tan bé, que sembla real.

Podríem dir que en tinc vocació.

 

És ben fàcil fer-ho en una cel·la.

És ben fàcil fer-ho i restar així.

És la forma teatral

 

de retornar a ple dia

al mateix lloc, al mateix rostre, al mateix xiscle

brutal i divertit:

 

«Miracle!»,

que m’atueix.

Hi ha un preu

 

per contemplar-me les cicatrius, un preu

per escoltar-me el cor:

batega de debò.

 

Hi ha un preu també, un de ben alt,

Per un palp, per un mot

o una mica de sang.

 

Un ble de cabells, un bocí de roba.

Així, així, Herr Doktor.

Així, Herr Enemic.

 

Sóc la vostra obra magna,

sóc el vostre tresor,

la noia d’or pur

 

que es fon en un sol crit.

Em tombo i cremo.

No penseu que menystinc la vostra ansietat.

 

Cendra, cendra

que atieu i furgeu.

Ossada, carn, no en resta res:

 

una pastilla de sabó,

una aliança de noces,

una dent d’or.

 

Herr Déu, Herr Lucifer,

alerta,

alerta.

 

Jo m’alço de les cendres

amb el meu cabell roig

i menjo homes com aire.

 

 

Sylvia Plath, Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963. Traducció de Montserrat Abelló. Barcelona: Proa, 2006, p. 34-39.
Sylvia Plath
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: