Facebook Twitter

Don Quixot de la Manxa (1891)

Traducció d'Antoni Bulbena

En un poblèt de la Manxa, que del seu nom no vull recordarme, vivia, no fa molts temps, un de aquells hidalgos de llança arraconada, adarga antiga, rocí magre y goç caçador. Un bullit més de vaca que de moltó, carn trinxada quasi totes les nits, olla de troços los dissaptes, llentilles los divendres y algun colomí que hi queya ademés los diumenges, s'emportaven les tres parts de sa hisenda. Consumien lo restant una jupa de burell molt fi, ab les sues calces y pantofles de vellut, per á les festes, y son drap de llana parda ab que s'honrava els dies d'entre setmana. Tenia á casa una mestressa qui passava dels quaranta, una neboda qui no arribava als vint, y un moço, axí per á la casa com per al camp, que tant li era ensellar lo rocí com agafar la podadora. La edat del nostre cavaller tocava á la ratlla de cinquanta anys: era escardalench, de complexió vigorosa, xuclat de cara, molt matiner y amant de la caça. Dihuen alguns que tenia per cognom Quixada ó Quesada (puix en açó no estan gaire de acort los autors que de aquest fet escrihuen), si be per conjectures verissímils es de suposar que's nomenás Quixana. Mes axó poch importa á la nostra relació, ab tal que aquesta no s'aparte ni un punt de la veritat.

Devèu donchs saber com lo de sus dit cavaller les estones que estaba ociós (que eren quasi totes les del any) s'ocupava en llegir llibres de cavalleríes ab tanta afició y delit que be's pot dir que deixá de banda l'exercici de la caça y fins l'administració de son patrimoni. En tant muntá la sua curiositat y fal•lera, que vené molts jornals de terra de conreu, á fi y á efecte de comprar tants llibres de aquells com ell aplegar pogués. Emperò, de tots los que més estimava eren los del famos Feliciá de Silva, per que la claredat de la sua prosa y les suas intrincades rahons li semblaven de perles; y majorment com davant los seus ulls passaven aquelles requestes de amors, hont trobava escrites semblants paraules: “La rahó de la antirahó que á ma rahó fer pretenen, aytant aflaquex ma rahó que ab rahó planyme de la vostra extremada bellea”. Ab les quals rahons perdia nostre cavaller lo seny, y donava's turment per á comprendre çó que ni el mateix Aristòtil haguera pogut may entendre, ab tot que ressuscitàs expressament per á axó. No menys maravellat estava de les coltellades que don Belianis donaba y rebia, puix s'imaginava que, per molt bons mestres que'l haguessen curat, no no per çò dexaria de tenir tot lo seu còs plé de senyals y de nafres: no obstant llohava son autor per la maneracom acabava son llibre ab la promesa de aquella inacabable aventura; y moltes vegadas li prengué desitj de agafar la ploma y donarhi fi tal com allí es perferit, lo qual sens dupte hauria fet á no haverhi de per mitj altres majors y contínuus pensaments qui lo hi destorbaven.

Tingué molt sovint qüestions ab lo rector del seu poble (home molt docte, graduat en Sigüença) sobre quin era estat millor cavaller, si Palmerí de Anglaterra ò Amadis de Gaula: emperò el mestre Nicolau, barber del matex poble, deya que ningun valia tant com lo cavaller del Sòl, y que un altre se li podia acomparar era don Galaor, germá d'Amadis de Gaula, per que molt be s'acomodava á tot, y que no essent tan ploraner com son germá, per çò quant á valent tampoch li anava darrera. Finalment, tant s'engolfá en semblants lligendes que, per ell, lo matex li era la nit que'l die y el die que la nit; y axí de tan poch dormir com de sobres de llegir se li assecá el cervell, de manera que acabá per perdre'l seny. La sua imaginació anava plena de tot allò que havia llegit en sos llibres, axí d'encantaments com de bregues, batalles, ferides, amors, fortunes y disbarats impossibles. Ell prenia talment per veritables totes aquelles sompniades invencions que may haguera cregut que fos al món altra historia més certa. Deyia ell que'l Cid Rui Diaç fou molt bon cavaller, emperò que res tenia que veure ab lo de la ardent espasa, qui de un sol revers mitjpartia dos fers y descomunals gegants. Encara més estimava Bernat del Carpi, per que havia mort al encisat Rotllan en Roncesvalls, ab lo propi enginy de que's valgué Hèrcules quant afogá entre sos braços á Anthèu, lo fill de la Terra. Tampoch li desplahia Morgant lo major, puix, ab tot que era de aquella generació gegantesca, de hont tots solen eixir grossers y soberchs, ell sol era afable y ben criat. Emperò á qui preferia més que tots era Reynals de Muntalbá, majorment vehentlo exir de son castell per á robar tothom qui trobava, y quant en Ultramar furtá aquell ídol de Mahoma, que era tot d'or, segons diu sa historia. Solament per donar una fregada de orellas al traydor de Galaló haguera ell donat la mestressa que tenia y encara de més á més la neboda.

En efecte rematat ja del tot son judici, s'apoderá d'ell lo més estrany pensament que may aná pel cap á ningun altre un boig en lo món, puix li semblá convenient y necessari, tant per al exaltament de sa propia honra com per al servey de sa república, ferse cavaller aventurer, y anarse'n per tot lo mon ab les sues armes y cavall, cercant les aventures, desfent una infinitat de ultratges y no deixant ninguna ocasió y perill, de hont, en acabat, li'n previndria gloria y fama perdurable. Lo pobre hom ja's veya, ab l'esforç de son braç, conquerint quant menys l'imperi de Trebissonda: y axí, induhit per aquests tan delitables pensaments, doná's pressa á posar per obra açó que desitjava. Primerament, aná pendre unes armes que havien estat de sos besavis, les quals, plenes de floridura y rovell, feia molts anys que eren posades y oblidades en un racó. Les adreçá y netejá com millor pogué; mes al punt s'adoná de que en lloch de celada ab visera no tenien sinó un simple morrió. Emperò ell ab sa traça suplí aquexa falta, perque feu com una visera de cartronet, la qual encaixada ab lo morrió feya una semblança de celada cumplerta. Be es veritat que, volent probar si era prou forta y podia aventurarse á una coltellada, tragué la sua espasa y donáli dos cops, ab lo primer desplaureli la facilitat ab que havia reduhit á peces la sua obra: emperò torná á ferla de nou, posantli unes barretes de ferre á la part dedins, per tal que restá satisfet de sa fortalesa, y sens voler probarla novament, la estimá com una celada ab visera finíssima. Després feu la visura de son rocí, y encara que no tenia sinó la pell y l'òs, li semblá que ni el Bucéfalo de Alexandre, ni el Babieca del Cid ab ell s'igualavan. Quatre dies estigué pensant quin nom li posaria, perque (segons ell á sí mateix es deya) no era de rahó que un cavall de cavaller tan famós no portás nom conegut: y axí procurava trobarne un que declarás ensemps lo seu estat de abans y el de ara, puix era molt just que, mudant de professió son senyor, mudás ell també son nom, y que aquest fo ben elevat y retumbant, com així convenia al nou orde y exercici que ja professava. Per tant, després que hagué format, borrat y tret, afegit, desfet y tornat á fer molts noms en la sua imaginació y memoria, acabá per nomenarlo Rocinant, nom, á parer seu, armonios, elevat y significatiu. Aprés de aquest nom que doná, molt de son grat, al seu cavall, pensá cercarne un per á sí matex, y aquest pensament li durá ben be vuyt díes; passats los quals, vingué á nomenarse don Quixòt: emperò recordantse que'l valeros Amadía, no content ab lo nom sol de Amadís, havia adoptat lo de son regne y patria per á més hnrarla, axí ell, com bon cavaller, volgué juntar al seu lo nom de la seua y que fos anomenat don Quixòt de la Manxa; ab lo qual, á son parer, declarava verament son llinatge y patria, á qui feya molta honor prenent lo nom d'ella.

Netes donchs, les sues armes, fet del morrió una celada, posat lo nom á son rocí, y haventse confirmat a sí mateix, se doná entendrer que res més li faltava sinó cercar una dama de qui enamorarse; per que, deya ell, un cavaller aventurer sens amors es com un arbre sens fruyt ni fulles ò be un còs sens ánima. Si jo, per causa de mos pecats ò per la mia bona sòrt, m'encontre ab algun gegant, com ordinariament s'esdevé als aventurers, y que'l tombe a la primera embestida, ò be'l partesca per lo mig del còs, ó ja, finalment, que'l haja vençut y sobrat, ¿no fora bo tenir á qui trametre'l, y que anantse'n davant la mia dolsa senyora, posat de genolls en terra, ab veu humil y sotsmesa, li diga: - “Jo, senyora, so el gegant Caraculiambre, senyor de la ínsula Malindrania, lo qui fou vençut en singular batalla lo jamés prou llohat cavaller don Quixòt de la Manxa, qui'm ordená presentarme davant la vostra mercè, per que celsitut de mi dispose á son talent?

¡Oh, quant fou alegre nostre bon cavaller, com hagué acabat semblant discurs, y més encara quan trobá á qui donar nom de senyora sua! Y fou, segons se creu, que en un poble prop del seu vivia una pagesa, jove y ben disposta, de qui ell en altre temps estava enamorat, encara que pot donarse per cert com ella may se'n acatá ni menys hi pará esment: donchs aquesta ell escullí per senyora de sos pensaments. Nomenava's Alonça Llorenç; emperò, cercantli un nom que no discordás molt del seu y que tirás més al de princesa y gran senyora, per fi la nomená Dolcinea del Tobos, perque del Tobos era filla, qual nom li paregué tan armònich, original y expressiu com tots los demés que á sí matex y á sues coses havia posat.

Miguel de Cervantes, Don Quixot de la Mancha [Don Quijote de la Mancha] Traducció d'Antoni Bulbena. Barcelona: Elisabets, 1891
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: