Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Espanyol > Miguel de Cervantes > Don Quixote de la Mancha (1905-1906)

Don Quixote de la Mancha (1905-1906)

Traducció d'Ildefonso Rullán

Dins un lloquêt de la Mancha (y sas derreras que tench com s’anomena), hi vivia no fa molt de temps un hidalgo d’aquells que solien tenir sa llansa derrera sa porta, un escut de ‘s temps d’ets avis, un cavall magre y un ca falaguer. De sa seua hisenda; tres parts se’n anavan en so menjá y s’altre en so vestí. Menjava bollit en mes vaca que anyell es mit die y picat es vespra; òssos salats es dissaptes; es divenres cuinava llantias, y matava cualque colomi per afegitó des diumenjes. Sa vestia en jupa de paño pardo, calsas y pantoflas de vellut es dies de festa; y es fenés, duia buréll de’s mes fi.

Tenia ab ell, una majordoma que passava de’s coranta añs, una neboda que no arribava a n’es vint y un bergantell per tot servey de casa y de camps, perque tant l’hi era ensellà es cavall com podá sa viña. Don Quixote rapava es cincuanta añs, tenia es còs fort, sa carn seca, y sa cara magra; era molt dematiner y bon cassador. Es que s’han ocupat d’ell, no están molt conformes sobre si es seu llinatje era Quixada ò Quesada, que tal vòlta era Quixana; pero tot això no mos importa gens, en tal que aquesta història no fugi de sa veritat. Hêu de sebre y entendre, que aquest hidalgo, cuant no tenia res que fer (que era casi sempre), passava el temps lletjint llibres de cavallerias en tanta fal•lera, que a pòc a pòc ni sa recordà de sa cassa ni de sa casa, que ja anava tota en orri, perque sa buidá tant es cap en sas lecturas que arribà a vendre moltes de tròssos de tèrra per comprà llibres de aquella casta, des que arreplegà tots es que arribaren a sas seuas mans. Tots li agradavan, pero es de Felicià de Sylva el feyan pavar de gust y sobre tot cuant lletjia aquellas rahons enreviscoladas y requiebros y cartas de desafios que deian pòc mes ò manco: A cap cap, cab, lo que acab de sebrer de vos senyora, que en penyora teniu sa meua ánima que s’anyora. Y aquellas altras: Los cèls divinals que divinament fortificaran sa vòstra divina hermosura y vos fan mereixedora de’s mereixement que mereix la vòstra grandesa. Y s’encalentia tant es cervell, que casi tornava lòco per traure es cap de’s fil d’aquest embuy que ni es mateix Aristòtil hauria pogut tornant apòsta en el mon. En sas feridas rebudas com a tornas, per dòn Belianis, no hi estava del tot conforme; perque s’imaginava que per bòns cerurgians que l’haguessin curat, devia tenir es cap ple de traus y es còs fornit de ñeños y de costuras; pero alabava que s’autor acabás sa història, deixant comenssada una aventura que ningu sabia cuant tendria fi, y ell está a punt moltas vegadas d’escriurerle y ho haguera fet y bé, si altres quefers no l’haguessin aturat.

Sovint, sovint, discutia en so rector de’s poble (hòmo entês y graduat a Sigüenssa) respecta de qui fonch millor cavaller, si Palmeri d’Inglaterra ò Amadis de Franssa; pero mestre Nicolau es barber deia, que ningun d’ells era capás de muyar es nas de saliva a n’es cavaller del Febo, y que en tot cas, don Galaor, y cap altre, podria fer ab ell pareya, perque era hòmo molt conforme, que no anava de avaciaduras, ni era tan plorayna com son germá Amadis y que tocant a valentia porian correr plegats.

Per acabá; D. Quixote prengué tanta varera en sas lecturas, que de se nit ne feya die, y de die no hi veya molt clar; y dormint poc, y vetlant molt, y lletjint massa, s’aixugá es cervéll y a pòc a pòc, perdé es seny.
Comsená a desvariatjá pensant en lo que havia lletjit d’encantaments, lluytas, bregas, desafios, còps y feridas; festejaments, amors y requiebros y embolichs de tota casta, y li ompliren de tal modo s’omaginació, que tot ho creia com a veritat infalible y per ell no hi havia historias mes veras en el mon. Y deia que el Cid era estat un bon cavaller, pero que no suposava res devòra es de s’espasa flametjant, que ab un còp y no mes, de dos gegants ferosos y descomunals n’havia fer cuatre.

Mes que’l Cid, li agradava Bernat del Carpi; perque a Roncesvalls imitant a Hercules cuant matá a Acteó fill de la terra, ell aufegá dins sos brassos a Roldán malgrat son encantament. Parlava molt be de Morgant perque encare que fos de aquella generació gegantina, superba y sense criansa; ell era ben criat, afable y cortês. Pero no hi havia per ell ningú que valgués tant com Reinaldos Muntalba, y sobre tot, cuant trobantse a Ultramar sa fe séu aquell idol de Mahoma qu’era tot d’òr segons conta sa historia. Galalón es traidó, el traya tant de pòtas, que per poderli pegá un grapat de cossas, s’hauría afluixat des servey de sa majordoma y fins y tot de sa neboda.
Aixi fonch; que havent perdut ja del tot es seny, li pegá una idea que no havia pegat cap lòco en el mon tan rara era; perque s’aficá dins sa closca que era convenient y necessari tant per honra seua, com pe’s bon servey de sa república, ferse cavaller andant y corre per tot lo mon arreu ab armas y cavall, cercant aventuras y fent lo mateix que es cavallers, posant remey a tot mal y aprofitant sas ocasions que oferian perill, per aficarsi enmitj y duguentlas a bon terme, cobrá eterna fama. Es boyet ja s’imaginava per lo menos, que havia guanyat lluytant sa corona de s’imperi de Trapisonda, y amb aquests pensaments per ell tan gustosos, no se volgué torbar mes a fer lo que desitjava.

Comensá lo primer per sas armas. En tenia unas de ‘s temos des seus rebasavis, arreconadas qui sap ets sigles, plenas de teró y de rovey; y las netetjá tant còm pogué y cuant las repassava per compòndre sas averias, ne trobá una de ben gròssa; perque es casco no tenia ni bavéra ni ventaya; pero no s’apurá per tant poca còsa y ab tiretas de cartó fe un hormeitj que efegit a n’es morrió pareixia (vist d’alluny) un casco de bòn de veras lo mal fonch, que per provar si era fòrt li pegá dos còps d’espasa y en so primer afollà del tot aquella obra que li costava una setmana de feyna, de lo cual no n’estigué molt content. Y perque no tornás a corre semblant perill, la refé altra vegada y la reformà ab barretas de ferro, quedant tan content de s’acudit, que sense fer mes pròvas de resistencis, sa pensá y cregué tenir un casco de lo mes acabat y fi del mon. Aná llevò a s’estable a pegar una uyada a n’es cavall, y encara que el pòbre tenia mes cuartos que corters y mes taras que es de’n Gonela qui tantum pellis et ossa fuit li paregué que ni es Bucefalo de Alexandre, ni en Babieca del Cid eran tan cavalls com ell. Després pensá quin nòm li posaria, perque segons deia, parlant totsol, no es just que un cavall tan bò de per si, y d’un tan famós cavaller, no mudás de nòm cuant son amo mudava de ofici; pero còm volia un nom que fos tota una historia, passá cuatre dies en cavilacions y d’una partida de nòms que fé, desfé y refé dins sa memoria, triá es de Rossinant que li pareixia nòble, sonoro y significatiu, perque explicava, que si antes era rossi; al present, era es primer de tots es rossins del mon.

Content per haver sortit tan be d’aquesta feyna, passá vuyt dies mes pensant ell còm s’anomenaria y es cap derrer sa batiá diguentse D. Quixote y d’aqui ve com sabêm, que nomia Quixada segons parer de s’autor d’aquesta vertadera historia y no Quesada com altres sostenian.

Pero en es nòm li faltava manech; perque tenguent D. Quixote en conte que el valent Amadís no se contentá en so nòm sec y pelat, sino que hi empeltá es de sa patria per darli anomenada, y sa digué Amadís de Gaula; ell imitant a tan bòn cavaller se recordà de sa seua, anomenantse D. Quixote de la Mancha ya ab aquest afegitó, declarava ab viu ell qui era y honrava a sa seua tèrra.

Tenguent ja sas armas sense rovey, arreglat es casco, nòm es rossi y sobrenòm ell; ho tengué ja casi tot llest y no li faltava res mes que una dama de sa que enamorarse, perque un cavaller andant sens amors es lo mateix que un còs sens ánima, que un arbre sens fruit. Y lo qu’ell deia: si per sort ò per desgracia, mos topam pe’s cami jo y cualque gegant (cosa que cada dia passa en es cavallers andants), y ab una envestida el fas pegá de morros, ò el xap de mitj a mitj y li romp l’anima, ò li guany y el deix retut ¿no será per ventura una gran còsa tenir una persona a sa que enviarlo presentat, y que entri ahont está ma dolssa senyora y ajonoiat devant ella diga sens alssar molt la veu: Jo sòm ¡òh señora! es gegant Caraculiambro señor de la insula Malindrania a n’es qui vencé lluytant còs a còs el may tan alabat com mereix D. Quixote de la Mancha, y aquí véng tramês per ell a vostra mercê, perque la vosa grandesa fassa de mi a la sua sabor. ¡Ja si posá content nòstro bòn cavaller després d’amollá aquest discurs, y molt mes encara cuant tengué persona a qui pendre per dama seua! Y segons contan, aquesta fonch una bargantella pagesa molt ben plantada, de un llòc prop de allá y de sa que un temps ell n’estigué enamorat pero que ella ni s’en temé ni ho va sabre may. Nomia Dolssa Lorenzo y D. Quixote no’n trobá d’altre millor per ferla senyora de sos pensaments. Volgué que tengués un nòm que en so séu fes bona pareya y que tirás aixi com a princesa y gran senyora y acabá per anomenarla Dolssinea del Tobós (aquest era es pòble d’ella), nòm que ab igual de ‘s seu y de tots es demés per ell inventats, li pareixia musical, pòc conegut y significatiu.

Miguel de Cervantes, Don Quixote de la Mancha [Don Quijote de la Mancha. Traducció d’Ildefonso Rullán. Editorial La Foradada, 1905-1906
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: