Facebook Twitter

La insostenible lleugeresa del ser

Traducció de Monika Zgustová

Fa anys que penso en Tomáš, però només a la llum d’aquesta reflexió he arribat a percebre’l amb claredat. El vaig veure, dret a la finestra del seu pis, com mirava a través del pati la paret de l’edifici del davant sense saber què fer.

Feia unes tres setmanes que havia conegut Tereza en una petita ciutat de Bohèmia. Havien estat junts a penes una hora. Ella l’havia acompanyat a l’estació i s’havia esperat fins que ell va pujar al tren. Deu dies més tard el va venir a veure a Praga. Van fer l’amor aquell mateix dia. Durant la nit ella va agafar febre i va passar tota una setmana a casa d’ell amb grip.

Aleshores Tomáš va sentir un amor inexplicable envers aquella noia gairebé desconeguda, li semblava com una criatura que algú hagués col•locat en un cistell untat amb brea i l’hagués enviada riu avall perquè Tomáš la recollís a la riba del seu llit.

Tereza es va estar una setmana a casa d’ell, i després, un cop recuperada la salut, va tornar a la seva ciutat a dos-cents quilòmetres de Praga. I aleshores va arribar el que em sembla el moment clau en la vida de Tomáš: s’estava dret a la finestra, mirava a través del pati la paret de l’edifici del davant i reflexionava:

És que potser l’havia de convidar a venir a viure a Praga? Aquesta responsabilitat li feia por. Si ara la convidava, ella vindria per oferir-li tota la seva vida.

O potser no havia de donar senyals de vida? Això voldria dir que Tereza continuaria fent de cambrera en un restaurant d’una ciutat de mala mort i que ell no la tornaria a veure mai més.

Volia que ella vingués per estar amb ell o no ho volia?

Mirava a través del pati les parets del davant i buscava una resposta.

No deixava d’evocar Tereza ajaguda al sofà; no li recordava ningú altre de la seva vida anterior. No era ni una amant ni una esposa. Era una criatura que ell havia tret d’un cistell untat amb brea i havia dipositat a la riba del seu llit. Ella es va adormir. Ell s’hi va agenollar a la vora. La respiració febril de Tereza es va sentir un petit gemec. Tomáš va prémer el rostre contra el d’ella i va xiuxiuejar en el seu son paraules tranquil•litzadores. Al cap d’una estona es va sentir que la respiració se li asserenava i que el seu rostre s’alçava instintivament cap a ell. Sentia en la seva boca una suau olor de febre i l’aspirava com si volgués omplir-se de la intimitat del seu cos. I en aquell moment es va imaginar que ella era a casa seva des de feia molts anys i que s’estava morint. De sobte va tenir la clara sensació que no sobreviuria a aquella mort. S’estiraria al seu costat per morir amb ella. Commogut per aquesta imatge, va enfonsar el rostre en el coixí a la vora del seu i va restar així durant molt de temps.

Ara s’estava dret a la finestra i invocava aquell instant. Quina altra cosa podia ser sinó l’amor que havia arribat així per tal de fer-se reconèixer?

Però era amor? La sensació que volia morir al costat d’ella era evidentment desproporcionada: just aquell dia la veia per segona vegada en la vida! No era més aviat la histèria d’algú que en el fons de la seva ànima s’adona de la seva incapacitat d’estimar i que per això mateix comença a fingir-se enamorat davant de si mateix? Al mateix temps, el seu subconscient era tan covard que havia triat per a la seva comèdia aquesta deplorable cambrera d’una ciutat perduda en el mapa que no tenia pràcticament cap mena de possibilitat d’entrar en la seva vida!

Mirava a través del pati la paret bruta i s’adonava que no sabia si es tractava d’histèria o bé d’amor.

I li sabia greu que en una situació com aquella, en què un home com cal sabria immediatament com havia d’actuar, ell vacil·lés, privant d’aquesta manera el moment més bell que mai hagués viscut (estava agenollat al costat del llit d’una noia, convençut que no sobreviuria a la seva mort) de tot significat.

Estava enfadat amb si mateix, però després se li va acudir que en el fons és bastant natural no saber el que un vol:
L’home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors. Què és millor, estar amb Tereza o quedar-se sol?

No existeix cap mena de possibilitat de comprovar quina decisió és la millor, perquè no existeix cap comparació possible. L’home ho viu tot de seguida per primera vegada i sense cap preparació. Com si un actor representés la seva obra sense el més petit assaig. Però, quin valor pot tenir la vida si el primer assaig de viure ja és la vida mateixa? Per això la vida sempre sembla un esbós. però tampoc esbós és sempre l’esborrany d’alguna cosa, la preparació per a una pintura, mentre que l’esbós que és la nostra vida és un esbós per a res, un esbós sense pintura.

Einmal ist keinmal, Tomáš es repetia per a si mateix aquest proverbi alemany. El que s’esdevé només una vegada és com si no s’esdevingués mai. No poder viure més que una sola vida és com no viure’n cap.

Milan Kundera, La insostenible lleugeresa del ser, Barcelona: Destino, 1995, pàgines 11-14.
Milan Kundera
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: