Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Geòrgios Viziïnós

Qui fou l'assassí del meu germà?

Traducció de Jaume Almirall
—Avui sí que faré un mos de pa que em farà profit! —digué la meva mare, asseguda entre el meu germà i jo a la taula frugal que el criat havia parat a la nostra cambra.
—Primer fes-ho i després digue’ho mare —respongué el meu germà per molestar-la, perquè d’un temps ençà, si bé sentia tot sovint aquell bell propòsit, mai no veia, però, que es realitzés.
La mare, acostumada a semblants observacions per part del fill més jove, ni tan sols no parà esment en aquells mots. Girant-se cap a la porta de darrere seu a fi d’assegurar-se que estava tancada, digué:
—I feu-me el favor de no tornar a deixar entrar aquí dins aquest cuereta. Oh, com hi ha món, i quina meravella de tombarelles i de cabrioles!
Cuereta era el criat francès de l’hotel de ran del Bòsfor on la mare vingué a trobar-me tot just arribat d’Occident. La faiçó del frac, inèdita per a la dona de províncies, les contínues reverències del francès, de rostre totalment afaitat, ja des del primer moment inspiraren en ella una incomprensible antipatia. I el pitjor era que l’infeliç criat, de tan bé que intentava guanyar-se el seu favor, multiplicava les cabrioles i les tombarelles, inclinant-se tan simiescament que exacerbà ja als primers dies la quimera que li tenia la mare, la qual fins i tot el batejà amb el nom de cuereta, perquè, deia, tenia un rostre femení, és a dir, totalment afaitat, i no podia estar-se palplantat, sense inclinar el cap i bellugar la cua.
Després d’algunes observacions burlesques per l’estil a propòsit de la parença general i de la indumentària de l’infeliç Louis, la mare interrompé imperceptiblement el seu dinar i amb els ulls fits a la finestra, poc a poc, quedà absorta, segons el seu costum.
El Bòsfor fluïa graciosament sota les nostres mirades; una munió de barques escarransides fendien les aigües atzurades en totes direccions, com orenetes volant a una velocitat sense parió. La mare les observava amb ulls fixos i després d’un llarg silenci, amb un sospir profund, digué:
—Ja ho veus! Com passen els anys i com capgiren les coses! “El meu fill no tornarà”, deia jo, “no retornarà a temps, i em moriré, i els ulls se’m quedaran oberts de l’ànsia que tenen de veure’l.” M’estava tot el sant dia sotjant els carrers i preguntant als vianants. I quan fosquejava deixava la porta oberta fins a mitjanit. “No passis la balda, Mikhaïlos, que encara pot tornar. I no vull que vingui el meu fill i em trobi tancada la porta. Ja és prou tants anys de ser sol i estranger, perquè, a sobre, arribi al seu poble i li sembli que no té ningú en tot el món que vetlli per la seva arribada.” Quan em ficava al llit, et veia en somnis i em semblava que sentia la teva veu, em llevava i obria la porta. “Has vingut, fill meu?” Era l’aire, que xiulava pel carrer.
»Així un dia i un altre també. Passaren vuit anys ben bons, sense que el pa no em fes cap profit. “Perquè el meu fill no tornarà a temps”, deia jo, “i em moriré, i els ulls se’m quedaran oberts!” I ja ho veus! Ara que et tinc al meu costat, ara que t’estic veient, em sembla com si fos ahir que marxares i avui que has vingut. I les penes que he passat, fill meu, i les angoixes que he patit, és com si mai no haguessin estat!
Geòrgios Viziïnós, Contes. Edició de Quim Gestí. Barcelona: Edicions de 1984, 2006.
Geòrgios Viziïnós
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: