Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Geòrgios Viziïnós

El pecat de la meva mare

Traducció de Joan Castellanos i Vila
No teníem cap més germana que l’Annió. Era la preferida de la nostra petita família i tots ens l’estimàvem. Però més que ningú se l’estimava la nostra mare. A taula seia sempre al seu costat i, del que teníem, li donava el bo i millor. I mentre que a nosaltres ens vestia amb la roba del nostre pare, que al cel sia, a l’Annió li comprava normalment roba nova .I pel que fa a l’escola, tampoc no la forçava. Si volia anar-hi, hi anava. Si no volia, es quedava a casa, cosa que, a nosaltres, no ens hauria estat permès per cap motiu. Aquestes diferències havien d’originar, per raons òbvies, enveges terribles entre infants, especialment petits, com érem jo i els altres dos germans meus, en aquella època en què s’esdevenien aquests fets. Tots nosaltres sabíem, però, que l’amor de la nostra mare era, en el fons, just i igual per a tots els fills. Estàvem segurs que aquelles preferències no eren més que expressions externes naturals d’una certa simpatia envers l’única filla de la família. I no sols comportàvem resignadament les mostres d’afecte envers ella, sinó que contribuíem també, tant com ens era possible, a incrementar-les. Perquè l’Annió, a més d’ésser la nostra única germana, era també, des de sempre i per desgràcia, dèbil i malaltissa. I, encara, el mateix fill petit de la casa que, com a nascut orfe, tenia el dret de fruir més que cap altre de les preferències de la mare, cedia els seus drets a la seva germana i amb la més gran satisfacció, perquè no per això l’Annió es mostrà ni presumptuosa ni vanitosa. Al contrari, era molt dolça amb nosaltres i ens estimava tots amb gran fervor. I —cosa extraordinària—l’afecte de la noia envers nosaltres, enlloc de disminuir la seva feblesa creixent, paradoxalment l’augmentava.
Recordo aquells ulls seus negres i grans i les celles arquejades i juntes que semblaven més negres com més esblaimat era el seu rostre. Un rostre somiador i malenconiós per naturalesa, en el qual tan sols mostrava una dolça tendresa quan ens veia tots reunits prop d’ella.
Sovint guardava sota el seu coixí els fruits que les veïnes li portaven com a consol per estar malalta i els compartia amb nosaltres quan tornàvem d’escola. Sempre ho feia d’amagat, perquè la nostra mare s’enfadava i no volia que ens mengéssim nosaltres allò que volia que s’hagués menjat la seva filla malalta.
En tot això la debilitat de l’Annió s’agreujava en extrem i la inquietud de la nostra mare es concentrava cada vegada més en ella. D’ençà que va morir el nostre pare, no havia sortit de casa. Com que va enviduar molt jove, li era permès de fer ús de la seva llibertat que, àdhuc en la mateixa Turquia, era escaient a tota mare de molts fills. Ara, d’ençà del dia en què Annió va caure malalta al llit, va deixar de banda la vergonya.
Que hi havia algú que en altre temps havia tingut una malaltia semblant? Corria a preguntar com s’havia guarit. Que en algun lloc una vella amagava herbes de poder curatiu miraculós? S’afanyava a comprar-les. Que arribava d’algun lloc un estranger d’aparença estranya o famós pels seus coneixements? No dubtava a demanar-li el seu parer. Els “llegits”, en tots els pobles, són coneixedors de tot i sota l’aparença d’un caminant pobre s’hi amaguen de vegades éssers misteriosos, plens de forces sobrenaturals.
Geòrgios Viziïnós, Contes. Edició de Quim Gestí. Barcelona: Edicions de 1984, 2006.
Geòrgios Viziïnós
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: