Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Geòrgios Viziïnós

Entre el Pireu i Nàpols

Traducció de Gemma Fortea

El vapor es deia Río Grande, un nom que li esqueia d'allò més ja que es tractava, de fet, d’un vaixell gran, el més gran de la companyia. Havia arribat al port del Pireu amb retard i el sol s’havia post ja abans que embarquessin els passatgers a Grècia. Segons l’horari previst, hauria d’haver salpat dues hores després de la mitjanit.
Pertanyo a aquells que no han estat mai gaire amics del mar, però quan vaig posar els peus a la coberta d’aquell colós vaig sentir com si, de sobte, aquella meva aprensió a l’aigua s’hagués fet fonedissa. Era un sentiment semblant al de la cabreta de la faula, als escarnis de la qual, com és sabut, el llop contestà: “No ets pas tu qui m’insulta, sinó el lloc.

El mar, molt més altiu que no pas el llop, ni tan sols parà esment de la meva arrogància. En aquell moment no vaig atribuir aquest silenci al seu menyspreu, sinó a la seva debilitat. Em semblà, tot d’una, que les aigües inertes del port perdien la seva agilitat reduïdes pel pes excessiu que ara oprimia les seves entranyes. I així, plenament convençut de tenir una favorable travessia, contemplava adés el Río Grande amb adoració, adés les onades amb aire desafiant. «Ai!» em deia a mi mateix davant d'aquelles onades «A aquest company no, que no us l’empassareu, tal com vàreu fer amb els vaixells d'en Gyros!». I amb aquest convenciment vaig començar a passejar-me amb pas ferm al llarg de tota la coberta.

Havia de navegar fins a Nàpols i, com que es preveia que ens faria bon temps, vaig sortir a mirar-me els altres passatgers per si trobava cap conegut o bé gent amb qui entaular relacions. «La travessia serà llarga» pensava, «i tindré temps tant per gaudir de les meravelles de la naturalesa en solitari, com per passar bones estones conversant en companyia». I absort en aquest pensament, tot d’un plegat vaig veure un senyor menut que venia en direcció meva, però des de l’altra banda: duia un barret curt de viatge al cap i mantenia la mirada clavada amb desfici a la punta del cigar gruixudíssim que xuclava i que, segons em semblà, sostenia només entre les dents i els llavis. «El tinc vist d'algun lloc, aquest senyor» pensava, i vaig fer per saludar-lo, però ell, massa concentrat en el seu cigar, no em veié.

Totes les grues de càrrega del vaixell havien deixat de fer soroll, tret d’una que encara seguia pujant baguls i més baguls, de diferent mida i forma, però tots marcats amb les inicials del propietari i protegits amb cobertes impermeables, totes del mateix color. Semblava que un atenès de cognom Jacob i tota la família, fills, filles, nores, gendres, néts i besnéts, se n’anaven a viure a algun indret mar enllà. «Afortunats els qui hagin pogut aconseguir cabina!» em vaig dir a mi mateix, i vaig sentir curiositat per saber qui era aquesta família tan nombrosa, perquè, segons els meus càlculs, si tocaven a un bagul per cap, devien ser, com a mínim, uns trenta adults. De tota aquesta tropa, però, ni un sol membre encara no havia fet acte de presència a coberta.

Vaig fer cap a les cabines per tal de verificar que no m’haguessin pres la meva, però ni tan sols a l’ample i luxós saló del vaixell no vaig trobar rastre d’aquella comitiva.
«Bé» vaig pensar «si els han carregat la impedimenta, no crec que l'exèrcit trigui gaire a pujar. Ja apareixeran una hora o altra»

Quan em disposava a tornar a coberta vaig sentir les passes lleugeres d’una dona que baixava xiroia els graons de l’escala al ritme d’una alegre cançoneta en una llengua estrangera que anava taral·lejant i, just quan vaig poder identificar de quina llengua es tractava, em vaig trobar davant de qui no resultà ser una dona tal com jo m’havia imaginat, sinó d’una personeta d’uns catorze anys, d’una noieta, a jutjar per les seves vestimentes més que no pas per les seves faccions o el seu rostre.
—Bon dia, senyor Gerra! —cridà la jove en veure’m, i allargà la mà dreta amb educació mentre jo me la mirava astorat per aquella estranya salutació.

Geòrgios Viziïnós, Contes. Edició de Quim Gestí. Barcelona: Edicions de 1984, 2006.
Geòrgios Viziïnós
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: