Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Espanyol > Miguel de Cervantes > Don Quixot de la Mancha (1969)

Don Quixot de la Mancha (1969)

Traducció de Joaquim Civera

En un llogarret de la Manxa, del nom del qual no em vull recordar, no fa molt de temps vivia un cavaller dels de llança a la perxa, darga antiga, rossí escardalenc i gànguil corredor. Una olla amb més vaca que moltó, carn capolada gairebé totes les nits, ous i rostes els dissabtes, llentilles els divendres, algun colomí de més a més els diumenges, consumien les tres parts de la seva hisenda. La resta d’ella, la constituïa una gonella de drap enfeltrat, calces de vellut per a les festes, amb les seves plantofes del mateix teixit de pelfa, i els dies feiners s’honorava amb el seu drap de llana més fi. Tenia a casa una mestressa que passava dels quaranta, i una neboda que no arribava als vint, i un mossos que era ensems camperol i domèstic, que adés ensellava el rossí i adés agafava la podadora. L’edat del nostre cavaller arribava gairebé als cinquanta anys; era de complexió robusta, escardalenc i esprimatxat, gran, gran matiner i amic de la caça. Diuen alguns que tenia el sobrenom de Quixada, o Quessada (que en això estan en desacord els autors que d’aquest cas escriuen); bé que per conjectures versemblants hom dóna a entendre que s’anomenava Quixana. Però això tant se val per a la nostra contalla; no cal sinó que en la seva narració hom no ixi de mesura.

És, doncs, de saber que aquest susdit cavaller, les estones que estava desenfeinat, que eren gairebé totes les de l’any, es lliurava a la lectura de llibres de cavalleries amb tanta afecció i amb tant de gust, que gairebé oblidà l’exercici de la caça, i àdhuc l’administració de la seva hisenda; i fou tanta la seva curiositat i follia en aquest afer, que va vendre moltes fanegades de terra de conreu per tal de comprar llibres de cavalleries i poder-los llegir, i així va portar cap a casa seva tots els que va trobar; i de totes ells cap no li semblava tan bo com els que va compondre el famós Felicià de Silva; perquè la claredat de la seva prosa i les enrevessades raons que adduïa li abellien molt, i molt més quan es posava a llegir aquelles floretes i lletres de desafiaments, on en molts indrets hom llegia: “La raó del tort que a la meva raó hom f, de tal faisó la meva raó esllangueix, que amb raó em plant de la vostra fermosor.” I també quan llegia: “Els enlairats cels de la vostra divinitat divinament amb els estels envigoreixen, i us fan mereixedora dels mereixements que mereix la vostra grandesa.”

Amb aquets raonaments perdia el pobre cavaller la raó, i feia un esforç per entendre’ls i copsar-ne el sentit, que no el copsaria ni l’entendria el mateix Aristòtil, ni que ressuscités per a aquest fi. No estava gaire satisfet de les coltellades que don Belianís causava y rebia, perquè hom s'imaginava que, per grans que fossin els mestres que l’haguessin guarit, deixaria de tenir el rostre, i ensems el cos, ple de cicatrius i verdancs. Però, malgrat tot, lloava el seu autor per aquell acabament del seu llibre amb la prometença d’aquella inacabable aventura, i moltes de vegades va tenir desigs d’agafar la ploma i donar-li acabament al peu de la lletra, tal com allí hom diu; i sens dubte alguna vegada ho faria, i àdhuc reeixiria, si altres més importants i seguits pensaments no el destorbessin.

Suscità moltes voltes discussions amb el rector de la vila, que era home docte, graduat a Sigüenza, sobre qui havia estat millor cavaller: Palmerí d’Anglaterra o Amadís de Gaula; però mestre Nicolau, barber de la mateixa vila, deia que cap d’ells no arribava al Cavaller del Febus, i que si algú podia ésser comparat a ell, era Don Galaor, germà d'Amadís de Gaula, perquè tenia rellevants condicions per a totes les coses; que no era cavaller melindrós, ni tan ploramiques com el seu germà, i que en ço que pertoca a la valentia no li anava a la saga.

Finalment, ell va enfundar-se tan pregonament en la seva lectura, que llegia tota la nit, i tot el dia de sol a sol; i així, del poc dormir i del molt llegir se li va assecar el cervell de tal manera, que va perdre la raó. Se li va omplir la fantasia de tot allò que llegia en els llibres, amb tants d'encantaments, com de bregues, batalles, desafiaments, coltellades, galanies, amors, tempestes i disbarats impossibles, i s’afermava de tal manera dins la imaginació que esdevenia veritat tot aquell artifici d’aquells somniats enganys que llegia, que per a ell no hi havia altra història més certa al món. Deia ell que el Cid Rui Diaç havia estat molt bon cavaller; però no tenia res a veure amb el cavaller de l’ardent Espasa, que amb una sola coltellada havia partit pel mig dos ferotges i desmesurats gegants. Admirava més encara Bernat del Carpi, perquè a Roncesvalls havia mort Roldà l’encisat valent-se de l’enginy d’Hèrcules, quan aquest ofegà Anteu, el fill de la Terra, entre els seus braços. Parlava bé del gegant Morgant, perquè, tot i ésser d’aquella generació gegantesca, que tots son superbs i desmesurats, ell sol era afable i de bona criança. Però, per damunt de tot, li plaïa Reinald de Montalbà, i molt més encara quan el veia eixir del seu castell i furtar tots els qui trobava, i quan enllà del mar va furtar aquell ídol de Mahoma, que era tot d'or, segons el dir de la gent. Donaria ell a canvi d’etzibar un reguitzell de guitzes al traïdor compte Galaló, la mestressa que tenia, i àdhuc la neboda de més a més. En efecte, perduda ja la raó, va encalçar el més rar pensament que jamai hagi encalçat un dement en aquest món, i aquest fou que li va semblar convenient i necessari, tant per a l’augment del seu honor com per al servei de la República, fer-se cavaller errant, i anar-se'n arreu del món amb les seves armes i cavall a l’encalç d’aventures i a exercitar-se en tot allò que ell havia llegit que els cavallers errants s’exercitaven, redreçant tota mena de torts i posant-se en riscs i perills, els quals un cop acabats li donessin etern nom i eterna fama.

Imagineu-vos el pobrissó ja coronat pel valor del seu braç, si més no, de l’imperi de Trebisonda; i així, amb aquests tan valents pensaments, portat per l’estrany gaudi que per ells sentia, es va apressar a posar en efecte ço que tant desitjava. I, el primer que va fer, fou polir armes havien estat dels seus besavis, que, cobertes de rovell i plenes de floridures, feia ja molts segles que havien estat entaforades i oblidades en un racó. Les va netejar i agençar tan bé com va saber; però va veure que els mancava una cosa força important, i aquesta era que no tenien celada d’ajust, sinó simplement morrió; però aquesta mancança la va suplir el seu enginy, perquè amb cartons va engiponar mitja celada, que ajustada amb el morrió, li donava una aparença de celada completa. És veritat que per tal de provar si era resistent i podia suportar el risc d’una coltellada, es va llevar l’espasa i, brandant-la, la va colpejar dues vegades, i al primer cop, i en un tancar i obrir d’ulls, va malmetre tot el que havia fet en una setmana; i no li va semblar malament la facilitat amb què l’havia fet a trossos, i, per assegurar-se d’aquest perill, la va tornar a engiponar de bell nou, posant-li unes barres de ferro per la banda de dins, de tal manera, que va restar satisfet de la seva fortalesa; i sense voler fer una nova provatura, la va ben conceptuar i va considerar-la com una celada finíssima d’ajust. Després va anar a veure al seu rossí, i encara que era malaltís de mena i tenia més defectes que el cavall de Pere Gonela, que tantum pellis et ossa fuit, li va semblar que ni el Bucèfal d’Alexandre ni Babieca del Cid s’hi podien comparar.

Esmerçà quatre dies a trobar-li el nom que li escauria; perquè, segons es deia a ell mateix, no era just que cavall de cavaller tan famós, que excel•lia en totes les coses, no tingués un nom escaient; i així procurava que li escaigués de tal manera que manifestés què havia estat abans que fos de cavaller errant i el que era llavors; car era de raó que, mudant el seu senyor d’estat, mudés ell també de nom, i l’adquirís famós i trepidant, tal com esqueia al nou orde i al nou exercici que ja professava; i així, després de molts de noms que va conjuminar, esborrar i esmenar, afegí, desféu i tornà a fer en la seva memòria i imaginació, a la fin va convenir anomenar-lo Rossinant, nom, segons el seu parer alt, sonor i significatiu del que havia estat quan fou rossí, abans del que era ara, que era abans i primer de tots els rossins del món.

Un cop posat, i amb tota complaença, el nom al seu cavall, va voler posar-se’n un a ell mateix, i en aquestes cogitacions esmerçà vuit dies, i a la fi va anomenar-se Don Quixot; del nom del qual, com ja hem fet constar, van prendre peu els autors d’aquesta veritable història, que sens dubte hauria d’ésser anomenada Quixada i no Quessada, com altres han volgut significar. Però, recordant-se que el coratjós Amadís no s’havia acontentat amb d’anomenar-se únicament Amadís, sinó que va afegir el nom del seu regne i pàtria, per tal que esdevingués famosa, i s’anomenà Amadís de Gaula, així també ell va voler, com a bon cavaller, afegir al seu nom el de la seva pàtria i anomenar-se Don Quixot de la Manxa,a mb el qual nom, segons el seu parer, declarava molt vivament el seu llinatge i la seva pàtria, i l’honorava prenent-ne el sobrenom.

Polides, doncs, les seves armes, convertit el morrió en celada, havent posat nom al seu rossí, i confirmant-se a si mateix, va creure que no li mancava altra cosa sinó cercar una dama de qui pogués enamorar-se; perquè el cavaller errant sense amors era arbre sense fulles i sense fruit, i cos sense ànima.

Ell es deia a si mateix: “Si jo, a causa de les meves turpituds, o per la meva bona sort, ensopego anant pel món amb algun gegant, com d’ordinari s'esdevé als errants, i el faig caure a la primera topada, o bé li parteixo el cos en dues meitats, o, finalment, el venço, ¿no serà escaient tenir a qui trametre'l, i que flecti els genolls davant la meva dolça senyora, i digui amb veu humil i vençuda: Jo, senyora, sóc el gegant Caraculiambre, senyor de l’illa Malindrania, a qui va vèncer en singular batalla el mai prou lloat cavaller Don Quixot de la Manxa, el qual em manà que em presentés davant la vostra mercè, per tal que la vostra grandesa disposi de mi tal com li plagui?

Oh, com s’exultà nostre bon cavaller havent fet aquest parlament, i molt més quan va trobar el nom de la seva dama. I fou, segons hom creu, que en un llogarret, no gaire lluny del seu, hi havia una minyona camperola molt ben plantada, de qui ell en altres temps s’havia enamorat, per bé que, segons es desprèn dels fets, ella main no en va tenir esment ni va adonar-se’n. Havia de nom Aldonça Llorenç, i, a aquesta, li va semblar adient donar-li la designació de senyora dels seus pensaments; i, cercant-li un nom que no desdigués molt del seu i que tingués una semblança amb el de princesa i gran senyora, va anomenar-la Dolcinea del Tobós, perquè era natural del Tobós; nom , segons ell, harmònic i peregrí, i significatiu, com tots els altres que a ell i a totes les seves coses havia posat

Miguel de Cervantes, Don Quixot de la Mancha [Don Quijote de la Mancha] Traducció de Joaquim Civera. Barcelona: Editorial Tarraco, 1969
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: