Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Geòrgios Viziïnós

L’únic viatge de la seva vida

Traducció de Pere Casadesús i Laura Lucas

Quan vaig entrar a l'honorable professió dels sastres, cap de les promeses que em van fer va causar una impressió tant forta en la meva fantasia de nen com que, segons m'asseguraven, a Constantinoble cosiria els vestits de la filla del rei.

Sabia del cert que les princeses tenien una especial debilitat pels sastrerets, i encara més si aquests saben cantar i lloar els seus encants mentre cusen els abillaments amb què engalanen la seva bellesa.

Sabia que quan una princesa s'enamora del seu sastreret no fa broma, sinó que s'enamora de valent, i emmalalteix; i ha de fer llit; i li ronda la mort; i cap doctor no aconsegueix de guarir-la, cap fetiller no la fa reviscolar. Fins que finalment la princesa crida el seu pare i li demana amb el cor a la mà: «Pare meu, o el sastreret, que canta tan bé, o em moriré».

El rei no té cap altre fill. Què és el que pot fer? Es posa la corona al cap i, als peus del sastreret, brama: «Per Déu i per les teves mans, fes-me el favor de prendre la meva filla. Fes-me el favor de convertir-te en el meu gendre. Però vés i fes primer algun mèrit, perquè no vull que em perdin el respecte mentre sigui rei».

El sastreret creu que se li ha entravessat alguna nespra eixuta al coll i que no se la pot empassar. La veritat, però, és que no té res per empassar, perquè fins i tot la saliva se li ha assecat dins la gola. Tant s'ha espantat en veure el rei amb la corona!

El rei amb la corona li toca l'espatlla i aquest demana que li digui què és el que pot fer un sastreret com ell. Espera amb una alegria continguda que l'aspirant a gendre sigui capaç de portar-li de les muntanyes un lleó viu o de matar algun drac o de conquerir algun regne.

Mentrestant el sastreret va agafant coratge, però no per això perd el seny i es llança a les feres perquè l’esmicolin i esdevenir així gendre de sa Majestat. El sastreret és de natural un home sincer. I com que se'n surt millor quan canta que quan parla, respon al rei tot cantant i li diu que és possible cosir vestits de núvia sense costures ni puntades.

«Bé, poca-solta,» barrinava dins seu el rei, a qui no commovien gaire les cançons, «Ja t'ensenyaré jo a seduir la meva filla sense tenir ni un xic de gallardia dins el teu pit.» Llavors llança una mirada hostil al sastreret i li diu:
- Molt bé, senyor gendre! Doncs cus-me quaranta vestits de núvia, mirant que escaiguin a una princesa i ves que no trobi enlloc ni una costura ni una puntada. Afanya't, però, a tenir-los enllestits demà ben de matí, abans que surti el sol, perquè, si no… et tallaré el cap!

El rei amb la corona no fa broma, aquesta vegada. Aquell home ambiciós ha pres la decisió de matar el sastreret per donar la seva filla a algun prohom!

Per sort, el sastreret s'ha assegurat la feina i no s'amoïna pas gaire. Perquè… és el fill de la Fada, segons uns, el nét, segons altres. I té un didal amb doble fons, que no es treu mai del dit.

Durant tota la vesprada menja, beu i es diverteix. Cap a mitjanit, quan dormen el mestre i els aprenents, es treu el didal del dit, agafa un cabell d'or que hi tenia guardat dins i en crema una punta amb la flama de la llàntia. Llavors es presenta davant seu la Fada de cabells daurats.

- Què és el que t'angoixa, amor meu?

- Això- respon el sastreret i li explica la història.

La Fada de cabells daurats, que li havia promès que el salvaria quan estigués en perill, pica amb les seves mans blanques tres vegades i -ves per on- quaranta petites fades vestides de blanc, si l'una era bonica l'altra encara ho era més, amb dolces cançons i moviments picardiosos, una rere l'altra col·loquen davant del sastreret els teixits més valuosos del món.

El sastreret talla i les fades cusen. Cusen i canten i fan bromes, i de tant en tant burxen el sastreret amb una coqueteria tan picant que, si la seva mare no fos allà al costat, li farien perdre el seny sense remei. Però la Fada de cabells daurat les vigila, les mena i les anima perquè acabin els vestits de núvia abans que canti el gall, abans que surti el sol.

Tot just se n'acaben d'anar les fades, heus aquí el rei, que entra amb la corona al cap i els botxins darrere seu. Ve a matar el sastreret. Però, en entrar, veu penjats d'una corda els quaranta vestits de núvia sense cap costura ni cap puntada, que li enlluernen els ulls. L'or i les perles que duien brodats valen tot el seu petit regne.
El rei amb la corona es mossega els llavis. Agafa el sastreret de la mà, el porta a palau, li concedeix la filla, i s’acaba la història.

Tot això era el que sempre m'explicava el meu avi i m'ho explicava com si hagués passat tot just ahir, com si això es pogués esdevenir a cada moment en el món. Recordo encara avui amb quin orgull infantil vaig entrar per primera vegada a la ciutat com a aprenent en el gremi dels sastres, creient que uns quants dies més tard sortiria triomfant per la porta que ara creuava a peu, acompanyat de la princesa més bella cap a la meva vila. Tot això m'ho explicava l’avi. I, com que el meu avi era per a mi la persona que més món havia voltat i més món coneixia, creia a ulls clucs les seves paraules.

Geòrgios Viziïnós, Contes. Edició de Quim Gestí. Barcelona: Edicions de 1984, 2006.
Geòrgios Viziïnós
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: