Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Soti Triandafílou

La fàbrica de llapis

Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí

El Caire. 1866-1892

El seu cognom no va ser sempre Asimakis. Se’l va canviar l’any 1866 quan se’n va anar al Caire, a treballar d’enginyer pels francesos al canal de Suez. Aleshores governava Egipte el paixà Ismail. El seu pare era originari de Quios, on tenia una petita indústria de seda, però l’any 1850 va marxar a Atenes i es va dedicar als negocis hotelers. Quan l’Estèfanos va acabar l’escola —aquest era el seu nom de pila —, el seu pare el va enviar a l’Escola Politècnica d’Aparelladors de Lió, on va estudiar enginyeria de ponts i camins. En acabar no va tornar a Atenes, se’n va anar directament cap a Egipte, on un germà del seu pare feia de secretari a l’ambaixada grega. A Egipte s’estaven desenvolupant gran nombre d’obres públiques: excavacions, dics, carreteres... «una febre, una veritable revolució!» tal com li havia dit el seu oncle Leonardos

Així, l’Estèfanos va trobar feina al canal de Suez i casa a Al Azbakigià, un barri cèntric del Caire —majoritàriament habitat per cristians coptes —ple de construccions noves i apartat dels barris vells. El paixà Ismail l’havia fet construir seguint el model de París, amb una plaça en forma d’estel, com la dels Camps Elisis. El Caire, aleshores, no era una gran ciutat. L’Estèfanos n’havia vist de més grans. A part de Lió, que era més aviat petita —dues ribes de cases construïdes a banda i banda del Roine —havia visitat Viena i Munic. Tanmateix, El Caire tenia molts barris disseminats. La ciutat començava al delta del Nil i arribava fins a les piràmides del desert. A més també tenia dos ports: poques ciutats disposaven de dos ports.

Al novembre del 69’ es va inaugurar el canal de Suez. La nit de la inauguració, a l’òpera del Caire es va representar Rigoleto —Verdi era el compositor preferit del paixà —amb l’assistència en persona de l’emperadriu Eugènia de Montijo, esposa de Napoleó III, a qui els francesos anomenaven Eugenie. L’Eugenie intentava convèncer l’emperador perquè declarés la guerra als alemanys. A la festa d’inauguració, a més de l’emperadriu, l’Estèfanos va veure per segon cop a la seva vida en Ferdinand de Lesseps, que va prendre la paraula i va declarar:

— La revolució industrial va començar a Anglaterra, però l’era de la mecanització ho ha fet a Egipte.

Havia sentit comentar moltes coses sobre Lesseps: que era un home inflexible i que per diners seria capaç de vendre la seva mare. Els àrabs afirmaven que era el culpable que la construcció del canal s’hagués finançat amb diners egipcis, per a benefici dels francesos. Deien també que, per sobre dels diners, li agradava la glòria i que era despietat i sense escrúpols. Tanmateix, l’Estèfanos el considerava un gran visionari de la modernitat, desitjava poder-se-li assemblar encara que fos en el més mínim aspecte i convertir-se, també ell, en un dels pioners de l’era de la mecanització. Donava gràcies per la sort que havia tingut de tenir un pare amb prou diners per enviar-lo a estudiar a Lió. De fet, els diners del seu pare procedien no pas de la fàbrica de seda sinó dels seus préstecs a interès elevat —d’escanyapobres com deien a Atenes —i de les terres. A més, després de comprar accions de la companyia d’assegurances el Fènix, els calés se li havien multiplicat al banc.

Poc abans de la inauguració del canal, l’Estèfanos va trobar feina a les obres de irrigació de Port Saïd. Un any més tard, es va casar amb una noia d’Atenes que li havien proposat en matrimoni. No va dir que no —de fet, al principi no va dir ni que sí ni que no —, ja veuríem. No estava massa interessat en casar-se ni tampoc amb qui es casava: n’hi havia prou amb què no fos lletja. Així, l’any 71’ es va casar amb la filla de l’Estravros Agatokles, amo d’una fàbrica de filatures d’Atenes. El casament es va celebrar al Caire, a l’església de Sant Giorgos. A la cerimònia van assistir tots els grecs de la ciutat, comerciants, importadors i botiguers, encara que no coneguessin massa bé ni el nuvi ni la núvia. També van ser-hi presents els comerciants d’oli i cotó, i els importadors de teixits perquè havien sentit que el sogre de l’Estèfanos fabricava filatures, rodets, bobines i cabdells de fil.

L’Estèfanos, de la seva banda, estava una mica penedit de casar-se amb una dona que no coneixia. Quan se la va mirar bé, va veure que era una mica estràbica: un ull mirava en una direcció i l’altra cap a la contrària, però tampoc no era una cosa exagerada. La nit de noces, l’Anthó —així es deia la noia —es va arraulir a l’extrem del llit i es va posar a plorar. L’Estèfanos va pensar que tenia vergonya, per això se li va asseure al costat i li va agafar la mà. Ella, però, seguia plorant i no deia res. L’Estèfanos no sabia què fer. Li va agafar son, es va desvestir i es va estirar al llit per dormir. Aleshores l’Anthó, entre singlots, li va dir:

—T’han enganyat, t’han mentit!

—Com que m’han mentit? —l’Estèfanos va pensar que potser la noia ja havia estat promesa abans i que li ho havien amagat, o que hi havia algun terrible secret, alguna malaltia hereditària.
—No tinc vint-i-un anys, en tinc vint-i-nou! Vint-i-nou!
Mentre pronunciava la seva edat es va posar dreta, com si se’n volgués anar.
—I jo en tinc trenta-un —va dir l’Estèfanos, que es va tapar amb el llençol i, al cap de poc, va començar a roncar suaument perquè durant el banquet havia begut molt vi i uns quants gots d’aiguardent de tsibibia, que segons els grecs era més fort que l’ouzo.

No li importava massa que l’Anthó tingués vint-i-nou anys. D’altra banda no els aparentava: tenia una pell blanca i uns cabells molt llargs i negres, que es tenyia amb una substància espessa, una mena de fang que s’esbandia amb aigua quan s’assecava. Tampoc no li feia vergonya que es passegés per casa amb aquella potinga al cap.

L’Estèfanos no se'n sabia avenir, no havia vist massa dones a la seva vida, no coneixia els seus costums, la seva mare havia mort quan ell tenia tretze anys i no recordava si també es tenyia els cabells i després se’ls esbandia.

Soti Triandafílou, La fàbrica de llapis. Barcelona: Edicions de 1984, 2004.
Soti Triandafílou
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: