Facebook Twitter

...Que ressuscita un mort

Traducció de Montserrat Franquesa i Quim Gestí

Vaig créixer en un poble de la plana. Qui no ha crescut al camp no sap què significa això, només qui hi ha viscut pot parlar de com és la tardor, amb les seves pluges interminables, de les calors de l’estiu, quan el cel s’encapota de núvols, quan s’asserena.

Al camp la vida discorre en silenci. Allà on es giri l’esguard, es copsa un moviment, gairebé imperceptible, però cert. És com si els conreus s’inflessin, es moguessin, com si una força que la mesura humana no pot comptar trasbalsés la terra. Bategar d’ocells que no veus però intueixes, passes que no es perceben però que l’endemà han deixat empremtes al fang, veus que l’oïda no copsa, però que et ressonen al pit com una campana... No entens les seves paraules i, tanmateix, és segur que queden gravades dins teu, una a sobre de l’altra, com les pedres amb què s’aixeca un mur. Així es construeix, també, l’ànima dels homes al camp, com un mur, ànimes solitàries de pedra sobre el palmell infinit de la terra. I no saps qui provoca l’enganyós terratrèmol que la colpeja per fer-la caure, si la terra, que l’empeny, maldant per enganxar-la als núvols o el cel, que cau com una llosa per esclafar-la.
Sé que em tallareu i que direu que tot això no té res a veure amb la qüestió que ens ocupa: tanmateix, per a mi, parlar del lloc on vaig néixer i créixer, sí té a veure amb el que parlem. Perquè els fets cal que els analitzem des del començament i el meu començament és al camp.

La meva casa paterna es trobava una mica apartada del poble, a dalt del camí cap a la ciutat. La meitat de l’any una renglera de pollancres del Canadà, alts i frondosos, impedien la visió de la carretera i l’altra meitat, amb la caiguda de les fulles, la deixaven al descobert: era una línia platejada completament recta el final de la qual, quan era petit, l’imaginava a la plaça central de la ciutat, que no vaig conèixer fins als tretze anys.

No vaig continuar l’escola, només vaig anar a l’elemental. I no perquè no m’entressin les lletres, ben al contrari, sinó perquè el meu pare ho havia decidit des de ben aviat: en Mikhalis, com a gran, estudiaria; jo, a treballar al camp i l’Erató a fer de modista. Vaig plorar i em vaig entristir quan el pare em va dir que m’oblidés dels estudis —«no puc mantenir dos fills a ciutat»—, però de mica en mica ho vaig anar paint. Vaig acceptar la voluntat del pare igual que acceptem el nostre destí. D’altra banda, en aquells temps, ambdues coses eren el mateix.

En Mikhalis, a més, va acabar l’escola primària amb gran disgust. Mai no li va agradar estudiar. Volia ser marí. Ara bé, d’on li venia, al beneït, aquella dèria d’embarcar-se, home de camp com era, això mai no ho vaig entendre. El fet és que el meu germà no només es va embarcar sinó que en un dels seu viatges a l’Argentina es va enamorar d’una del país i s’hi va quedar, allà a baix. Des d’aleshores no el vam tornar a veure mai més ni mai vam rebre cap carta seva.

Era un noi tancat, el meu germà, gens rialler i de poques paraules. Mai no sabies què pensava ni què anava a fer. Era imprevisible. Per això amb en Mikhalis mai no vam ser amics.

Tenia, a més, una crueltat indescriptible: agafava els coloms i els matava sacsejant-los el cap, una, dues, tres vegades, igual que quan sacsegem el termòmetre perquè baixi el mercuri. Tenia una tècnica insuperable, m’impressionava. Una vegada fins i tot li vaig preguntar «qui t’ho ha ensenyat a fer això?», i ell, mentre corria per engrapar un altre ocell em va contestar, «jo sol».

També agafava gats, els llençava aiguarràs al cul i veient-los córrer embogits per la coïssor i el dolor, reia amb tota l’ànima. Tanmateix quin ànima és aquesta que es deleix amb el dolor? Heus-ací perquè creia que el meu germà era una persona despietada i per això mai no li vaig obrir el meu cor. Quan tenia un secret per compartir, des del més petit al més gran, el compartia amb en Hristos, el fill d’en Kyriakos, el ferrer, que tenia la farga una mica més avall de casa nostra i que de tant en tant també reparava tractors.

Amb en Hristos de seguida ens vam convertir en inseparables perquè teníem les mateixes afinitats. A ell també li agradaven molt els xocolatins, a l’estiu no feia mai la migdiada, quan tothom al poble descansava, i tenia passió pel futbol. En Hristos era gairebé un any més gran que jo, coneixia més coses que jo i sabia parlar amb encís i persuasió.

—Has vist mai el teu pare amb la teva mare? —em va preguntar així, tot d’una, una tarda que jugàvem a atac i gol.
—Si he vist què, exactament? —em vaig sorprendre, beneït de mi.
—Sí, home, quan ho fan.
Alguna cosa vaig entendre i en aquell instant em vaig trasbalsar.
—Per què em preguntes aquesta mena de coses? —li vaig fer, empipat.

Ell es va posar a riure i va continuar fent puntades a la pilota amb dèria. Estava xop de suor i de tant en tant s’eixugava la cara amb la seva màniga llorda. El seu rostre tenia un color cafè, terrós. Jo el mirava i esperava que tornés a parlar, que digués alguna cosa, que no deixés aquella conversa inacabada. Sentia que podia aprendre moltes coses amb aquella xerrada, però em feia vergonya de continuar-la jo. Ell seguia donant puntades amb ràbia. Tot d’una es va aturar i em va deixar caure una clatellada amistosa.

—La cosa té gràcia, estigues a l’aguait i veuràs —em va mormolar a cau d’orella i tot seguit va marxar cap a casa seva.
—Ja parlarem al vespre, a la font —va cridar-me de lluny estant—, i recorda el que t’he dit! —va afegir mentre em feia un gest amb la mà que només vaig entendre dues nits més tard, quan vaig estar a l’aguait i vaig espiar d’amagat els meus pares al llit.

Maria Skiadaresi,

Temps groc. Atenes: Pataki, 1999.


Maria Skiadaresi
Fragments
...Que ressuscita un mort
Montserrat Franquesa i Quim Gestí
Bibliografia
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: