Facebook Twitter
Portada > Literatura universal en català > Espanyol > Miguel de Cervantes > Don Quixot de la Mancha (2005)

Don Quixot de la Mancha (2005)

Traducció de Josep Maria Casasayas

A un llogarret de la Manxa, del nom del qual no vuî recordar-me, no fa gaire que hi vivia un cavaller d’aquells de llança a la llancera, darga del temps dels avis, cavall magre i cussa eivissenca. L’olla més plena de vaca que de mè, carn picada quasi cada vespre, greixonera de peu de porc els dissabtes, llenties els divendres i qualque colominoi d’afegitó els diumenges, se menjaven les tres quartes parts de les seves rendes. La resta se n’anava darrera d’una jaca ben folrada i calçons i pantofles de vellut els dies de festa, i encara entre setmana s’acontentava amb un vestit de burell d’allò més fi. Tenia una majordona que passava dels quaranta i una neboda que no arribava als vint i, per tot servei de casa i camp, un mosseta a qui tant era ensellar el cavall com murgonar la vinya.

El nostro cavaller rapava els cinquanta anys. Éra de complexió forta, de carn fuita, xuclat de cara dematiner dels bons afectat d’anar a la caça. Alguns diuen que el seu nom éra Quixada, o Quesada, que sobre aquest punt hi ha els seus quens i quenes entre els qui se n’han ocupat; però per altres veritables presumpcions ès més que probable que fos el de Quexana. Però això no nos importa ni poc ni molt mentre no nos sortiguem ni un punt de la veritat.

Heu de pensar i creure, doncs, que aquest esmentat cavaller quan no tenia res que fer, que éra quasi sempre, se passava el temps llegint llibres de cavalleries, amb tant d’ensaboriment i gust que va estar a punt de no tornar a pensar mai més en caçar i fins i tot en l’administració de la casa. Li pegaren tan fort aquelles curiositat i fal•lera que a vendre un bon munt de quarterades de secà per comprar llibres de cavalleries per poder llegir, i n’omplí la casa de tants com va poder.

Cap d’aquells llibres no li agradaven tant com els escrits per Felicià de Silva, perque la claredat de la seva prosa i aquelles envitricollades raons seves el feien bavar de gust, sobretot quan se topava amb aquelles florejadures i cartells de deseiximent que pertot arreu hi havia:

“ La raó de l tort que es fa a la meva raó de tal manera que la meva raó minva que amb molta de raó em queixo de la vostra fermosor.”
O també quan llegia:

“Los cels divinals de la vostra divinitat divinament amb els estels us enforteixen i us donen mereixera de merèixer el mereixement de la vostra grandesa.”

Amb aquets coverbos el pobre cavaller perdia el seny i s’encalentia el cervell per entendre’ls i trobar dins aquell embuî el cap del fil, que no li hauria pogut treure ni el mateix Aristòtil maldament hagués ressuscitat a posta. No estava gaire d’acord amb les ferides que repartia, o que rebia, don Bellanís, perque s'imaginava que per bons que fossin els selorians que el guarien, mai no hauria romàs amb la cara i tot el cos en no esser plens de nafres i nyenyos. Però així i tot li agradava del seu autor la manera d’acabar el llibre amb la promesa d’aquella aventura que mai no tenia fi, i molts pics li eren vengudes ganes de prendre la ploma i enllestir ell tot sol la tasca de rematar-la com el llibre prometia. I podeu fer comptes que ho hauria fet, i de bo de bo, si altres pensaments més grans i més persistents no el destorbassin a fer-ho.

Sovint sovint discutia amb el senyor rector del poble, qui èra homo lletrut i havia estudiat a Sigüença, sobre qui havia estat més bon cavaller: si Palmerí d’Anglaterra o Amadís de Gaula. Però mestre Colau, el barber del poble, deia que no n’hi havia cap que arribava a la sola de les sabates del Cavaller del Sol i que si qualcun altre es podia posar amb ell èra, a tot estirar, don Galaor, germà d'Amadís, que èra molt prasent per tot quan se li posava al davant, gens miraprim, manco ploraire que el seu germà i que en quant a coratge no li anava darrera.
Vaja: que prengué tanta verera en les lectures, que passava les nits llegint claret claret i els dies més de mig tèrbol. I així, de dormir poc i llegir massa se li eixugà el cervell fins que poc a poc perdé del tot el seny, i la seva fantasia s’omplí de tot allò que llegia en els llibres sobre encanteris, bregues, batalles, deseiximents, ferides, florejadures, amors, temporals i desbarats impossibles. Li encativaren de tal manera la imaginació, fent-li veure que èra vera tot aquell embolic d’aquelles somniades i grandioses empescades que llegia, que no hi havia per a ell història més vertadera dins el món. Deia que el Cid Roí Diaç havia estat un bon cavaller, però que no es podia posar amb lo Cavaller de l’Espasa de Foc, qui, d’un cop i no més, de dos ferotges i disforjos gegants n’havia fets quatre bocins. Més li agradava Bernat del Carpi, perque a Ronçaval havia matat Rotlan, encantat i tot com estava, emprant el mateix enginy d’Hèracles, quan va ofegar Anteu, el fiî de la Terra, entre els seus braços. Deia molt i bé de Morgant, perque, malgrat venir de casta de gegantots sobergs i maleducats, èra bon cristià i cortès amb tothom. Però qui li matava el porc en divendres èra Reinalt de Muntalbà, sobretot quand el me veia sortint del castell i robant a tots quants topava, i quan, més dellà de la mar gran, es féu seu aquell ídol de Mafumet, que éra tot d’una peça d'or, segons diu la seva història. Creis-me: si haguera depès d’ell amb molt de gust hauria canviada la seva majordona, amb la neboda d’afegitó, per tal de poder pegar un bon grapat de coces a aquell traïdorot de Ganeló!

Al capdavall, havent perdut el seny del tot, li pegà la més estranya mania que jamai hagi pegada a cap homo del món. I va esser li semblà convenient i necessari, fos per més omplir-se d’honra fos per retre més bon servei a la república, fer-se cavaller errant i anar-se'n a córrer per tot el món, amb les seves armes i el cavall, a cercar aventures i a fer tot allò mateix que havia llegit que feien els cavallers errants, posant remei a tot mal i exposant-se a ocasions i perills de tota casta perquè, sortint-ne bé, cobràs nom i fama eterns. El pobret ja s’imaginava veure’s coronat, pels mèrits del seu braç coratjut, almenys com a emperador de Trebizonda... I amb aquests tan agradosos pensaments i entusiasmat de gust que passava amb tan estranya mania, no volgué torbar-se més a fer lo que duia entre ceîa i ceîa.

Primer de tot va netejar unes armes que havien pertangudes als seus rebesavis, plenes de faró i roveî, perque en feia de temps, que dormien arraconades! Les deixà ben netes i les repassà així com més bé va sebre; però va afinar que tenien una avaria ben grossa, i éra que no hi havia el casc sinó només un senzill morrió. I s’enginyà de manera que, amb quatre tires de cartó que li va entaferrar, li va afegir una bavera i feia el mateix efecte que una celada completa. El mal fonc que, per provar si s’havia quedat segur i poder sentir-se a cobri d’una punyida, posà mà a l’espasa i li pegà dos cops, i ja amb el primer va fer malbé allò que li havia costat una setmana de culejar. Però s’alegrà ferm de veure amb quina facilitat l’havia fet miques! I, a fi de no tornar córrer consemblant perill, el va refer de bell nou reforçant-lo, per dedins, amb de ferro fins que li va parèixer que quedava prou assegurat i, sense voler fer més provatures, el va acceptar plenament com si fos una finíssima celada de ferro repujat.

Llavors se n’anà a pegar una uîada al cavall, el qual, maldament tenia les potes amb més grivelles que el cavall d’en Gonella, que tantum pellis et ossa fuit, a ell li va semblar que ni en Bucèfal, d’Alexandre ni en Bobià, del Cid, no se li podien comparar. Se passà quatre dies pensant quin nom li posaria: perque, segons deia xerrant per a ell mateix, éra a gran sens raó que un cavall de cavaller mereixedor de tanta fama i tan bo com ell tot sol no tengués un nom ben conegut. I, així, s’esforçava en trobar-n’hi un que li quadràs ensems a com havia estat abans de servir a cavaller errant i a com anava a esser d’ara endavant. Perque éra ben propi que, així com son amo mudava d’ofici, també el cavall mudàs de nom i que aquest fos famós i de molta anomenada, com corresponia al nou orde i al nou ofici que ell acabava de prendre. Després de molts de noms va compondre, reformar, afegir, llevar, fer i desfer dins la memòria i imaginació, al cap darrer el batià amb el nom de Rossinant: nom a son parer alt i sonorós i significatiu oer allò que havia estat quan només era rossí abans d’esser això que ara éra: el qui podia anar al davant de tots els rossins de la terra.

Posat nom, i tan a gust séu, al cavall, volgué també posar-se’n un de nou a si mateix. Amb aquesta tasca hi estigué vuit dies, al cap dels quals trià el de don Quixot. I, per això, segons queda susdit, els autors d’aquesta història filaren tant i tant que deien que en realitat el seu nom primer devia esser el de Quixada i no Quesada, com d’altres pretenien. Llavors, recordant-se que el valent Amadís no s’éra acontentat amb el nom d’Amadís sec i pelat, sinó que darrera hi havia empeltat el nom del seu regne, i pàtria seva, per donar-la més a conèixer, i s’havia fet anomenar Amadís de Gaula, així també va voler ell, com a bon cavaller, afegir al seu nom el de la seva pàtria i anomenar-se don Quixot de la Manxa. Amb això li va parèixer que demostrava ben a la clara el seu llinatge i la seva terra, i la honorava posant-la-se d’afegitó.

Així, doncs, ben netejada l’armadura i havent fet del morrió un casc i batiat el seu cavall i rebatiat ell mateix, va caure en el compte que res no li mancava en no esser trobar una senyora de qui enamorar-se. Perque un cavaller errant sense amors éra com un arbre bord i sense fruîes o com un cos sense animeta. I ès que ell pensava:
-Si ara jo, per culpades meus pecats o per sa meva bona sort, me top de bones a primeres amb qualque gegantot, com sol passar sovint sovint an es cavallers errants, i amb una envestida el fàig pegar de morros p’en terra, o el xap de dalt a baix, o, vaja, que li guany de massa i el ret del tot, ¿que no seria bo comptar amb qualcú a qui enviar-lo? I que hi entr, on serà ma dolça senyora, i que s’hi agenoï davant i que li diga amb to lo humil i submís: “Jo, senyora, som el gegant Caraiculiambrós, senyor de l’Insula Malindraina, vençut en un arrap pel jamai no tan alabat com se mereix don Quixot de la Manxa, el qual m’ha manat que comparesca a la presència de vossa mercè perque la vossa grandesa dispòs de mi a la sua sabor.”

Ja s’hi posà, content, el nostro cavaller, quan va haver amollat aquest discurs! I més encara s’hi posà quan va trobar qui poder anomenar com a dama seva. I va esser, segons conten, que en un altre llogarret prop del séu hi havia una bergantella pagesa molt ben plantada de qui un altre temps havia estat enamorat, maldament, com ès més segur, ella ni se’n temé ni provà tan sols de tèmer-se’n. Li deien Dolça Llorença i a ell li passà pel cap de donar-li el títol de senyora dels seus pensaments. I, pensa qui pensa quin nom li posaria que no se mal avengués amb el seu propi però que també quadràs amb el de princesa i gran senyora, acabà de resoldre de posar-li el de Dolcinea del Tobós, perque ella éra de Tobós: nom que li va semblar sonorós i excel•lent i significatiu, com tots els altres que ell havia triats per a ell i per a totes les seves coses.

Miguel de Cervantes, Don Quixot de la Mancha [Don Quijote de la Mancha] Traducció de Josep Maria Casasayas. Mallorca, 2005
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: