Facebook Twitter

Senilitat

Traducció de Jordi Domènech

Stefano Balli era un home alt i fort, amb una mirada blava i juvenil en una d'aquelles cares d'aspecte bronzejat que no envelleixen; l'únic senyal de la seva edat era que ja li cendrejaven els cabells castanys. Duia la barba retallada amb precisió i tota la figura era correcta, però un xic dura. La seva mirada d'observador podia ser dolç quan l'animaven la curiositat o la compassió, però es tornava molt dura en la lluita o enmig de la discussió més senzilla.

Tampoc no li havia somrigut l'èxit. Alguns jurats, bo i rebutjant els seus esbossos, n'havien lloat una part o una altra, però ni un sol dels seus treballs no havia trobat lloc en cap plaça, de tantes que n'hi havia a Italia. De totes maneres, ell no havia sentit mai l'abatiment propi de la falta d'èxit. S'acontentava amb el consens d'algun artista, considerant que la seva mateixa originalitat li impediria l'èxit general i l'aprovació d eles masses, i havia continuat fent la seva via darrere d'una certa idea d'espontaneïtat, d'una aspror volguda, d'una simplicitat o, com ell deia, d'una perspicuïtat d'idees d'on li semblava que havia de sorgir el seu “jo” artístic, depurat de tot el que eren idees i formes manllevades. No admetia que el resultat del seu treball el desanimés, però els raonaments no l'haurien salvat del desànim, si un èxit personal i singular no li hagués proporcionat unes satisfaccions que amagava o, millor dit, negava, i que l'ajudaven molt a mantenir ben dreta la seva figura bella i esvelta. L'amor de les dones era per a ell alguna cosa més que la satisfacció de la vanitat tot i que, ambiciós per damunt de tot, no sabia estimar. Allò era l'èxit o alguna cos que s'hi assemblava molt. Per amor a l'artista, les dones també estimaven el seu art, per bé que era tan poc femení. Aixa, amb una convicció tan profunda de la seva genialitat i sentint-se admirat i estimat, conservava molt naturalment el seu post de persona superior. En art tenia uns judicis aspres i imprudents i en societat una actitud poc cautelosa. No agradava gaire als homes i només s'acostava a aquells a qui s'havia sabut imposar.

Deu anys enrere havia ensopegat amb Emilio Brentani que aleshores era un jovenet, un egoista com ell, però menys afortunat, i li havia posat afecte. Des del primer moment el preferí pel sol fet que se'n sentia admirat; molt més tard, el costum li féu considerar-lo preat i indispensable. La seva relació dugué l'empremta de Balli. Es tornà més íntima d'allò que Emilio, per prudència, hauria volgut; íntima com les escasses relacions de l'escultor. Els seus vincles intrel·lectuals es mantingueren limitats a les arts representatives, a propòsit de les quals estaven perfectament d'acord, ja que en aquelles arts hi havia una sola idea, aquella a què Balli s'havia consagrat: la reconquista de la simplicitat o de la ingenuïtat que els anomenats clàssics s'havien endut. Era un acord fàcil: Balli ensenyava i l'altre no sabia ni tan sols aprendre. Entre ells no parlaven mai de les complexes teories literàries d'Emilio, ja que Balli detestava tot allò que ignorava; Emilio sofrí la influència de l'amic fins i tot en la manera de caminar, de parlar i de gesticular. Home en tot el sentit de la paraula, Balli no acceptava res, i quan estava amb Brentani podia tenir la sensació que l'acompanyava alguna de les dones que se li sotmetien.

- En efecte -digué, després d'escoltar com Emilio li explicava tots els detalls de l'aventura-: no hi hauria d'haver cap mena de perill. El caràcter de l'aventura ja ve donat per aquella ombrel·la que llisca tan oportunament i per la cita acordada tot seguit.

- És cert -confirmà Emilio, sense dir que havia donat tan poca importància a aquells dos detalls que, quan Balli els va fer destacar, el van sorprendre com si fossin fets nous-. Així, doncs, et sembla que Sorniani deu tenir raó?

Però la veritat era que no havia tingut en compte aquells fets en el judici que va fer de les informacions de Sorniani.

- Tu me la presentes -va dir Balli amb prudència- i després ja en parlarem.

Brentani no sabé callar ni tan sols davant la seva germana. La senyoreta Amalia no havia estat mai bonica: llarga, prima i descolorida -Balli deia que havia nascut grisa-, de quan era nena només li havien restat aquelles mans blanques, fines i meravellosament tornejades, a les quals ella dedicava tota la seva cura.

Era la primera vegada que li parlava d'una dona i Amalia, amb la cara sobtadament alterada, escoltà sorpresa aquelles paraules que ell trobava honestes i castes, però que a la seva boca resultaven carregades de desig i d'amor. Encara no havia explicat res i ella, espantada, ja murmurava la mateixa admonició que Balli:

- Mira de no fer ximpleries.

Però de seguida va voler que li expliqués tot i Emilio cregué que li podia confiar tota l'admiració i la felicitat que havia experimentat aquell primer vespre, bo i callant pel que feia referència als seus propòsits i a les seves esperances. No s'adonà que la part que deia era la més perillosa.

Italo Svevo, Senilitat, Barcelona: Proa, 1987 (A tot vent, 260), capítol I, pàgines 18-20.
Italo Svevo
Fragments
La consciència de Zeno
Carme Arenas i Elisabetta Sarmati
Senilitat
Jordi Domènech
Una vida
Rolando del Guerra i Dorotea Casas
Bibliografia
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Literatura universal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
Amb el suport de: