Facebook Twitter

Albert Camus

Visat núm. 9
(abril 2010)
per Montse Samper
Albert Camus (Mondovi, Algèria, 1913-Villeblevin, França, 1960) és considerat un dels escriptors més importants posteriors a 1945. Simpatitzant de l’existencialisme i del teatre de l’absurd, la seva obra es caracteritza per la vigorositat i la precisió, estil amb què reflecteix una societat abandonada al nihilisme després de la destrucció dels seus valors i de la sensació d’alienació i desencant, juntament amb l’afirmació de les qualitats positives de la dignitat i la fraternitat humana.

Malgrat haver viscut una infància difícil i allunyada de qualsevol tipus de llibre o revista, Camus estudià filosofia i lletres a la Universitat d’Alger amb l’objectiu de dedicar-se a la docència, cosa que no fou possible a causa de la tuberculosi que patia. La malaltia, tanmateix, no fou un obstacle per a l’escriptor que, essent gran amant del teatre, creà, dirigí i actuà en una companyia d’aficionats anomenada Theatre du Travail dedicada a una audiència de classe treballadora. Es dedicà també al periodisme, col·laborà en l’Alger-Republican, un diari d’Algèria, i en el Paris-Soir.

Durant els anys trenta començà a viatjar força per Europa i publicà El dret i el revés (1937) i Noces (1939), obres en què plasmà les impressions i reflexions dels seus viatges. L’any 1942 publicà L’estranger, novel·la curta ambientada a Algèria que el donà a conèixer al públic, i El mite de Sísif; dos títols sota els quals s’amaga la gran influencia que exercí l’existencialisme en l’autor, que insinuava una gran preocupació per la insignificança i l’absurd de l’ésser humà. Dos anys més tard publicà l’obra teatral El malentès, que fou seguida per Calígula (1945) i La pesta (1947), obres que li atorgaren el reconeixement de crítica i del públic. Tot i que en aquesta darrera obra l’autor s’interessa encara per l’absurd fonamental de l’existència, reconeix el valor dels éssers humans davant els desastres, i el seu pensament evoluciona cap un sentit més solidari pel que fa al patiment i la rebel·lió contra la justícia. Després de L’home rebel (1951), obra en què analitzava la seva pròpia tendència política i es demanava per què la rebel·lió, en vèncer, es converteix en opressió, Camus trencà la seva relació amb Jean-Paul Sartre, que havia simpatitzat amb les teories estalinistes. Camus també és autor de La caiguda (1956) i El primer home, obra que es publicà després de la seva mort. L’any 1957 se li concedí el Premi Nobel de literatura.

Amb el suport de: