Facebook Twitter
Accueil > Littérature universelle en catalan

Littérature universelle en catalan

Catalunya té una cultura oberta que s’ha deixat influir i configurar pels autors literaris i pensadors d’arreu. La traducció ha sabut afrontar el repte d’adaptar sonets d’altres llengües a la sonoritat del català o de trobar —i fins i tot d’inventar, quan ha estat necessari— la paraula justa per a un concepte desconegut per al públic català. Països llunyans en el temps i en l’espai han entrat a casa nostra per la porta de la traducció.

Però la literatura catalana és una literatura «menor», com diria Kafka. Ha viscut a l’ombra de tradicions més grans. Els lectors cultes llegien les obres universals en les llengües originals, però tots els altres podien fer servir nombroses versions de la llengua veïna, l’espanyol, per conèixer aquest llegat. Els traductors han lluitat i encara lluiten per donar sentit a la traducció al català, tot i que les seves versions no semblen imprescindibles.

Hi ha una diferència enorme entre la influència que hagi pogut exercir un autor universal si ha estat llegit en una llengua pont o si ha arribat a tenir una versió pròpia. Només en aquest darrer cas, les solucions formals i els continguts nous han pogut penetrar dins la llengua, arrelar-hi, transfigurar-la. No obstant les condicions adverses, la tradició d’importar les grans obres universals ha perdurat des de la primera traducció del Decameró, feta al segle XII pels monjos de Sant Cugat, fins als nostres dies.

A part del cànon universal, les traduccions també han obert la finestra a una munió d’universos literaris que s’amaguen rere la cortina de llengües poc difoses. Les llengües que anomenem «petites» ho són no solament perquè tenen pocs parlants natius, sinó també perquè les estudien i les aprenen poques persones a l’estranger, de manera que l’àmbit de la seva influència directa resta limitat. En aquest context, la traducció esdevé una eina fonamental de difusió i de coneixement mutus.

Al món sencer, i encara més a Europa, hi conviuen cultures diverses i moltes resulten impenetrables sense un mitjancer. La traducció ha ajudat a construir una imatge més rica i més complexa de l’entorn en què vivim.

Lire la suite

Apunts sobre una possible ètica del traductor literari
Mercè Altimir

Hi hauria d’haver un llindar, infranquejable o porós però sempre present, que separés els principis d’un art a-passionat d’una aplicació de tècniques. És la mateixa frontera que caldria establir entre la reflexió de la traducció com a creació i la seva submissió actual a les teories dominants de la lingüística o de les anomenades ciències cognitives. Convençuts que una passió pot arribar a ser un neguit intolerablement golafre, preferim anomenar desig a allò que impulsa el rejoveniment inherent a l’acte de traduir.

L’aventura de traduir
Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies

Al començament, LaBreu era un projecte centrat en la literatura escrita originalment en català, que va néixer amb la modesta intenció de traslladar la prosa digital i la poesia oral al món de Gutenberg. Tot just ara fa deu anys que vam dur a la impremta una antologia de la revista Paper de Vidre. I un any més tard, el febrer de 2006, naixia la col·lecció Alabatre, amb els poemaris de Jordi Vintró, Josep Pedrals i Andreu Subirats, alguns dels poetes habituals de l’(H)original.

Història de la traducció literària
Montserrat Bacardí

De la mateixa manera que resulta difícil de precisar el moment exacte en què es comença a conrear una llengua literària medieval, ho és delimitar quan es comença a traduir des d’altres llengües.

Premi PEN 2019. Notes per a una laudatio
Joan Casas

Enguany m’ha tocat l’honor de presidir el jurat de la IV edició d’aquest premi, al costat d’Anna Aguilar-Amat; Anna Soler Horta; Xènia Dyakonova, guanyadora de l’edició de l’any passat, i Ricard Ripoll ―l’ànima incansable del premi― com a secretari.

Traducció de literatura infantil al català: al servei del lector o de la llengua?
Pere Comellas Casanovas

En un conte del gran escriptor brasiler Lima Barreto (Rio de Janeiro 1881-1922), el protagonista —que no té feina i en necessita urgentment— contesta un anunci del diari que demana un professor de javanès. Ell no sap ni una paraula de javanès, però qui no ha estirat una mica el currículum, quan es tracta de postular un lloc de treball? El cas és que es presenta a l’entrevista (després de ficar-se al cap quatre frases de la llengua i memoritzar-ne l’alfabet), i hi troba un senyor gran que ha heretat un llibre misteriós i l’encàrrec dels seus ancestres d’aprendre a llegir-lo. Amb les quatre coses que el nostre protagonista ha tingut temps de saber, en té prou per impressionar l’home, que el contracta. I com que de seguida es veu que l’alumne no serà capaç ni de dominar l’alfabet, el suposat professor es converteix en traductor i es va inventant sobre la marxa el contingut del llibre.

Del món a casa
Josep Cots

Crec que hi ha obres literàries que val la pena de llegir per més que quedin molt lluny dels referents culturals propis. Són obres que, malgrat que potser ens parlen de gent i de paisatges que no coneixem, malgrat que potser ens plantegen situacions absolutament alienes a nosaltres, toquen qüestions que van més enllà de les particularitats del seu context de creació.

El vell malentès de la traducció literària
Miquel Desclot

La valoració que el món editorial fa de les traduccions que encomana, en funció de la raresa de la llengua de partida, és el primer indici del malentès fonamental que s’arrapa a la figura de la traducció literària, com l’heura que asfixia el freixe.

La importància de la traducció
Laura Huerga

El passat 8 de setembre, el col·lectiu d’editorials Llegir en Català (LEC), juntament amb les editorials Periscopi, LaBreu i Raig Verd, vam organitzar una taula rodona per discutir sobre els avantatges i els inconvenients que suposa per als traductors el fet de treballar amb editorials independents.

Les tries del traductor exiliat: dos casos
Jordi Julià

Els exiliats catalans de 1939 van deixar molts documents, personals i literaris, de les experiències que van haver de sofrir en el seu èxode, i de la vida com a expatriats, tant a Europa com a Amèrica. Encara hi ha molts manuscrits i mecanoscrits que resten inèdits, i que esperem conèixer en els anys a venir, i no ens podem acabar de queixar de la producció que va ser generada tot just travessar la frontera amb França o arran de la diàspora posterior, sobretot perquè aquests asilats van referir les seves condicions, les seves angoixes i els seus somnis, tant aquells que ja eren escriptors, com gent que mai no havia publicat cap llibre ni cap poema.

Sobre models de llengua i registres
Alexis Llobet

Partiré d'una visió molt subjectiva: el català que ara sento i llegeixo té ben poc a veure amb el que sentia i llegia fa trenta anys, si fa no fa, abans que els mitjans de comunicació de masses en català es consolidessin. Centrant-me en la llengua escrita, en vull destacar dos canvis importants: han desaparegut els cultismes que feien de tòtem del model de llengua literària que l'IEC propugnava a la postguerra i se n'han implantat uns altres, de procedència aliena.

Les traduccions de Proa, a tot vent
Josep Lluch

Si una editorial té una activitat important durant més de vuitanta anys, això vol dir que compleix una funció dins el sistema cultural i comercial del país. És el cas d’Edicions Proa, nascuda l’any 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera, gràcies a dos activistes culturals de Badalona: Josep Queralt i Marcel·lí Antich.

Traduccions de clàssics en editorials catalanes
Andreu Martí

L'objecte d'aquest article és fer un breu repàs de les traduccions al català d'autors grecs i llatins d'acord amb el que s'ha editat els darrers deu anys.

Els invisibles de la literatura
Jordi Milian

El sector editorial cada vegada s'esforça més a fer visible la feina dels traductors. Diverses editorials, sobretot de petites i mitjanes, han decidit anar més enllà i ara inclouen una biografia del traductor a l’interior dels llibres.

El Cercle de Viena: l’experiència d’editar traduccions de clàssics moderns
Isabel Monsó

Vam iniciar la col·lecció El Cercle de Viena el novembre del 2007, però ja feia anys que en parlàvem. Fins aleshores, Viena era una editorial dedicada principalment a la no-ficció que tractava un ventall temàtic molt ampli, des de la fotografia històrica fins als receptaris de cuina, però de mica en mica ens vam anar plantejant la possibilitat d’engegar una col·lecció dedicada a la traducció de narrativa del segle XX, un àmbit en el qual ens semblava que hi havia en aquell moment un buit sorprenent.

Utopies desxifrades, utopies traduïdes
José E. Muratti Toro, Mireia Calafell, Ramon Farrés, Marta Pera i Simona Škrabec

La poesia, potser ara més que mai, afronta una qüestió ineludible: ens cal sospesar de nou els somnis no acomplerts. El segle xx ha estat un segle de grans projectes, molts dels quals s’han convertit en veritables quimeres. Ara mateix ens sentim apel·lats a demanar-nos una vegada i una altra quins camins encara són vàlids per a cadascun de nosaltres com a individus i també per a les comunitats de les quals ens sentim part.

Ponts entre cultures
Iolanda Pelegrí

Com podria ésser sumptuós un palau, sense els hostes!Amb aquesta frase, escrita el 1907,[1] Josep Carner (que llavors tenia vint-i-tres anys) expressava la necessitat de la literatura catalana d’acollir traduccions d’obres cabdals d’altres llengües, de manera que el Palau (la literatura catalana) fos sumptuós, fos ric. Aquesta metàfora reflecteix la preocupació que ja hi havia d’ençà de la primera època del modernisme (només cal recordar les obres traduïdes que es van publicar a la «Biblioteca Popular de l'Avenç») per obrir la literatura catalana, i els lectors i escriptors catalans, al que es feia en altres cultures.

Una editorial per als lectors
Jordi Raventós

Se sol dir que el catàleg d’una editorial —si més no el d’una editorial petita— és el mirall de l’editor, és a dir, reflecteix les seves «dèries» llibresques. En el cas d’Adesiara, podríem dir que això, en bona part, és cert. La meva condició de corrector, de traductor i, sobretot, de lector empedreït em fa estimar la gran literatura —la d’aquí i la de fora—, les bones traduccions i la feina ben feta: tres pilars bàsics, al meu entendre, de l’edifici cultural d’un país. Crec fermament que aquests tres factors també haurien de ser essencials en el catàleg de qualsevol editorial, cosa que, per diverses raons, no sempre passa.

Nosaltres, els traductors
Sara Serrano Valenzuela

A la Plaça de la Paraula, amb la catedral de Barcelona com a escenari, durant la taula rodona «Editorials independents i traductors: cara i creu» s’ha parlat de traducció i, sobretot, s’han debatut les condicions en què treballen els traductors. Sabem que és complicat, en països com el nostre, dedicar-se exclusivament a la traducció literària, no només per qüestions econòmiques, sinó també per d’altres factors que hi juguen un paper important.

D'editors, traduccions i riscs
Montse Serra

L’any 2010, coincidint amb els vint anys de la creació de l’editorial Quaderns Crema, vaig entrevistar l’editor Jaume Vallcorba per al diari digital VilaWeb. D’entre moltes reflexions sobre la trajectòria de l’editorial i el paper que juga l’editor en la societat, n’hi havia unes dedicades a la traducció. Ell, amb voluntat de sotragada, afirmava que calia pensar en el fet que si el públic no s’interessava per la traducció d’autors contemporanis de qualitat, potser calia deixar de traduir-los. Transcric íntegre el fragment de l’entrevista:

Traductors de còmic, traductors de luxe
Joan Manuel Soldevilla Albertí

La història de les publicacions infantils i juvenils en català en els anys del franquisme és una de les més coratjoses i admirables de tot el que va comportar la resistència cultural en aquells anys. Dos noms són de referència obligada,L’Infantil-Tretzevents iCavall Fort, dues revistes que van esdevenir un far en la foscor, que van apostar per un model de publicació molt innovador en aquell moment, que van saber adaptar-se a les circumstàncies històriques i culturals tan canviants, que van ser plataforma per a il·lustradors, dibuixants i escriptors del país i que van tenir una cura exquisida a l’hora de traduir al català el millor còmic europeu i de dignificar la figura del traductor de còmics.L’Infantil-Tretzevents –amb els seus canvis de capçalera– es va publicar del 1951 al 2011;Cavall Fort va aparèixer per primer cop l’any 1961 i encara es publica.

A la llum del calidoscopi d'agost
Esther Tallada

L’objectiu de tot artista és aturar el moviment, que és vida, per mitjans artificials, i mantenir-lo congelat de manera que al cap de cent anys, quan un desconegut s’ho miri, tot plegat es torni a moure perquè és vida. (1) William Faulkner

Els bon traductors... de llibres no gaire ben escrits
Mercè Ubach

Llegeixo al tercer punt de la Declaració de Quebec sobre la traducció literària i el traductor (sorgida del congrés anual del PEN Internacional, 2015): «El traductor manté tot el respecte pels autors i els textos originals». Deixant de banda els casos intencionats de censura política o moral, o els casos no intencionats d’incompetència professional, hi ha cap traductor que no ho faci? Canviant el «manté tot el respecte» per la fórmula «ha de mantenir...», algun traductor no acceptaria aquest mandat com el principi rector de l’ofici, sense el qual no tindria sentit?

Joan Fontcuberta i Gel. Una vida rere les paraules
Nina Valls

Al febrer va morir Joan Foncuberta i Gel. Al maig hauria fet vuitanta anys. Durant més de mig segle, es va consagrar a allò que l’apassionava: la traducció. El llegat que ens deixa és vast i sòlid, una producció al català que comprèn més de setanta obres, sobretot prosa de ficció, de l’alemany i de l’anglès. Va començar traduint al castellà, però aviat es va decantar cap al català. En bona part gràcies a ell, podem llegir en aquesta llengua autors tan rellevants de la literatura en llengua alemanya com Thomas Bernhard, Bertold Brecht, Günter Grass, Hugo von Hoffmannstahl, E.T.A. Hoffmann, Franz Kafka, Thomas Mann, Herta Müller o Günter Wallraff. L’any 1991 va rebre el premi de la Institució de les Lletres Catalanes per la traducció de La mort de Virgili, de Hermann Broch, i el 2010 el Ciutat de Barcelona per La impaciència del cor, de Stefan Zweig.

Isabel Banal: s.t., 1993, ferro, figures de pessebre de plàstic (xais) i llibretes. Foto: Isabel Codina.
Recherche d’auteurs
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Avec le soutien de: