Mercè Altimir Losada

Vaig néixer a Barcelona l’any 1957 i vaig estudiar a l’Escola Isabel de Villena, fundada i dirigida per una traductora il·lustre, Carme Serrallonga. Després d’interrompre un primer cicle d’estudis en Ciències Biològiques, em vaig llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona i també vaig fer un salt cap a la lingüística chomskyana. Més tardanament, m’he format també en el camp de la psicoanàlisi freudiana d’orientació lacaniana.

A finals dels setanta, una nova dicotomia de la meva vida, la d’orient-occident, va encaminar-me a l’estudi del japonès i la seva cultura, que vaig aprendre a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona i a l’Escola Internacional de Llengua Japonesa de la ciutat d’Osaka.

L’any 1980 vaig ser la primera catalana a presentar-me a l’aleshores únic concurs d’oratòria en llengua japonesa que se celebrava a la capital d’Espanya, i que vaig guanyar. Des de l’any 1991 sóc professora de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.Estic acabant una tesis de doctorat en Traducció i Estudis interculturals al voltant de les referències a la cultura japonesa a l’obra del psicoanalista francès Jacques Lacan.

Col·laboro en presentacions de llibres, coordinació de cicles i participació en conferències tant a nivell acadèmic com fora del món acadèmic relacionades amb la cultura i la literatura japoneses (Casa Àsia, Biblioteques de Barcelona).

He treballat com a intèrpret d’enllaç, traduït documents diversos, sèries d’animació per a la TV3, llarg metratges i els escriptors Yukio Mishima i Matsuo Bashô. També vaig traduir els diàleg dels amants de les estampes japoneses que s’exposen al Museu Picasso: Imatges secretes. Picasso i l’estampa japonesa(2009-2010).

Pel que fa a la meva activitat en aquest ofici, la veritat és que no he traduït gaire literatura: tres peces breus de teatre de Yukio Mishima i un diari de viatges del poeta Matsuo Basho. Vaig començar a estudiar japonès a inicis dels vuitanta moguda per la curiositat –i com a reacció a l’ensopiment del meu entorn– i per les ganes de descobrir coses noves en una etapa personal de desorientació, després d’abandonar uns estudis de biologia que havien durat tres anys. La il·lusió em feia immune a l’amenaça de la dificultat. En el record, en aquells inicis, avui hi veig una voluntat extravagant de domini ideal. Potser m’interessava, com qui resol una equació, trobar la resposta a un enigma que se’m resistia com un diamant i que jo m’entestava a voler desfer com si fos un terròs de sucre.