Facebook Twitter

A rentar la deshonra

Nàzik Almalaika (Bagdad, 1923 - el Caire, 2007)

«Mare!». Ranera. Llàgrimes. Tenebra.

El cos apunyalat tremola. Brolla la sang.

En els blens dels cabells, hi nia el fang.

«Mareee...». Només el botxí la sent.

Demà l’alba vindrà, es despertaran les roses,

vint anys i l’esperança encegada la cridaran.

El prat i les flors respondran: se n’ha anat

a fer bugada, a rentar la deshonra.


El despietat botxí torna i els diu:

«Deshonra?» –eixuga el ganivet–. «No patiu,

hem esbandit la deshonra,

tornem a ser íntegres, dignes, lliures... »

«Taverner! On és, el vi? On són, les copes?

Crida la guapa, la gandula d’alè perfumat...

Pels seus ulls donaria la vida!»

Omple les copes, carnisser, omple-les.

La morta ha fet net, ha rentat la deshonra.


L’alba vindrà, preguntaran per ella les noies:

«L’has vista?». El despietat respondrà: «L’he morta.

Duia la taca de la deshonra al front, l’he rentada»

Les veïnes explicaran la negra història,

les palmeres del barri l’explicaran,

les portes de fusta no l’oblidaran,

i fins les pedres murmuraran:

«A fer net, a rentar la deshonra!»


Veïnes del barri! Noies del poble!

Pastarem el pa amb les nostres llàgrimes,

ens tallarem les trenes, ens espellarem les mans

per a deixar-los ben neta i blanca la seva roba.

Cap somriure, cap senyal d’alegria. El ganivet,

al puny del nostre pare o del nostre germà, ens sotja.

I demà, qui sap en quin ermàs

ens enterraran per rentar la deshonra.


Almalaika, Nàzik. Els fons de l’onada. (1957)
Traducido por Margarida Castells
Con el soporte de: