Home > Übersetzer > > Divina Comèdia

Divina Comèdia

Dante Alighieri

Vaig respondre: “Mestre, sentint-t’ho dir
n’estic més cert, però a mi ja em semblava
que açò era així, i ja volia dir-te:
qui hi ha en aquell foc que ve tan partit
per damunt, que sembla eixir de la pira
on cremà Etèocles amb el germà?
Va respondre: “Allà dins són turmentats
Ulisses i Diomedes, i junts
van al càstig com abans a la ira;
i dins d’una mateixa flama ploren
l’engany d’aquell cavall que obrí la porta
d’on ve la noble llavor dels romans.
Ploren per l’astúcia que va fer que, morta,
Deidamia encara es plany d’Aquil·les,
i també són castigats pel Pal·ladi.”

“Si des de dins d’aquestes flames poden
parlar”, vaig dir-li, “mestre, jo et demane
i redemane, i més de mil vegades,
que no et negues que esperem un moment
fins que vinga ací la flama cornuda;
mira que ja, de tant desig, m’hi incline!”
I ell a mi: “El teu prec és ben digne
de lloança, i per això l’accepte;
però procura retenir la llengua.
Deixa’m parlar a mi, que jo he comprès
el que tu vols; i ells, com que van ser grecs,
potser no es dignarien d’escoltar-te.”
Quan arribà la flama en aquell punt
on al guia li semblà temps i lloc,
vaig escoltar com els parlava així:
“Vosaltres, que sou dos dins d’un sol foc,
si em vau trobar mèrit quan era viu
si en mi vau trobar mèrit, molt o poc,
quan, al món, vaig escriure els meus alts versos,
no us mogueu; i que un de vosaltres diga
on se’n va anar a perdre’s i a morir.”

La banya més gran de la flama antiga
començà a vacil·lar, tot murmurant,
com un foc quan és envestit pel vent;
i després, agitant l’extrem més alt
com si fos una llengua que parlava,
llançà fora una veu, i digué: “Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels vicis i valors dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,
fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,
i les altres que banya aquesta mar.
Jo i els companys érem ja vells i lents
quan arribàrem a aquell pas estret
on Hèrcules deixà els seus dos senyals
a fi que els homes no vagen més lluny;
a mà dreta vàrem deixar Sevilla,
i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu-vos de la vostra llavor:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença’.
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc vegades s’encengué i s’apagà
la llum que es veu per sota de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.

El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,

fins que damunt nostre es tancà la mar”.

Dante Alighieri, Divina Comèdia, Infern,Cant XXVI, (vv. 49-142), Barcelona, Proa, 2001.

Übersetzt von
Mit Unterstützung von: