Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > José Agustín Goytisolo

José Agustín Goytisolo

Visat núm. 12
(octubre 2011)
per Lluïsa Cotoner i Cerdó
José Agustín Goytisolo (Barcelona, 1928-1999) pertany a l’anomenada «Escuela de Barcelona». Aquest grup poètic es va caracteritzar pel seu caràcter europeista i pel compromís polític i moral contra la dictadura franquista. La tasca de Goytisolo com a traductor i promotor editorial va ser molt remarcable i generosa.

José Agustín Goytisolo va obrir les portes a altres poetes i escriptors —catalans i estrangers— prohibits, marginats o menystinguts perquè s’oposaven al règim dictatorial i empraven una altra llengua. Els temps no eren gaire propicis i no era fàcil anar a contracorrent, però Goytisolo se’n va sortir i ens va deixar un llegat esplèndid.

La majoria dels membres del grup de Barcelona van compaginar la seva dedicació a la poesia amb la tasca de traduir a l’espanyol escriptors d’altres llengües, amb la voluntat d’obrir el panorama cultural de l’època. De l’inventari d’aquestes traduccions se’n desprèn que les preferències del grup de poetes-traductors van ser els clàssics grecs o llatins —on hi destaquen les traduccions d’Enrique Badosa—, els poetes contemporanis —alemanys, anglesos, francesos, portuguesos i italians— i, finalment, els poetes catalans, clàssics i contemporanis, que van ser traduïts a l’espanyol per Alfonso Costafreda, Enrique Badosa, Jaume Ferran i José Agustín Goytisolo.

Goytisolo va ser el més tardà en iniciar-se en la tasca traductora, ja que no va publicar cap traducció fins al 1959. Mai no es va interessar per traduir els clàssics, sinó que es va decantar pels poetes contemporanis, estrangers i catalans, amb un accent polític més o menys marcat. No és gens casual que Goytisolo triés per traduir a l’espanyol poemes d’escriptors de signe marxista, com ara Cesare Pavese, Salvatore Quasimodo, Serguei Alexàndrovitx Essenin i Agostinho Neto, o clarament compromesos, com ara Robert Lowell. També va traduir el guió de Mamma Roma de Pasolini i un aplec de relats sobre Ferrara de Giorgio Bassani.

Aquesta mateixa vinculació del poeta barceloní amb autors compromesos en causes polítiques o civils es manifesta de manera encara més significativa en les seves traduccions del català. Durant els anys en què la llengua catalana era menyspreada i perseguida, els poetes de l’Escuela de Barcelona van fer tot el que van poder per la difusió de l’obra d’autors catalans, animats per un objectiu doble: recuperar i difondre els escriptors proscrits, desterrats o desdenyats pel règim franquista, i també per inserir la literatura catalana en l’àmbit general de les literatures hispàniques, a partir d’edicions bilingües en la majoria dels casos. En aquest context, i sense detriment de la tasca dels altres poetes, podem confirmar que la feina duta a terme per Goytisolo excel·leix per damunt de la resta perquè és qui va traduir un major nombre d’autors i perquè va fundar la col·lecció «Marca Hispanica» [sic], totalment dedicada a la publicació bilingüe (català/espanyol) de les obres dels autors catalans més representatius, tant poetes com narradors, dramaturgs o assagistes.

La primera obra traduïda per Goytisolo del català a l’espanyol va ser La pell de brau / La piel de toro de Salvador Espriu, en edició bilingüe i prologada per Maria Aurèlia Capmany, que va ser publicada a París per «Ruedo Ibérico» el 1963. La venda de la qual, però, va ser prohibida a Espanya, on no va arribar a mans dels lectors fins al 1983. Després d’aquesta traducció mig frustrada, va seguir la versió de Vida privada de Josep Maria de Sagarra (1966), realitzada en col·laboració amb Manuel Vázquez Montalbán. Dos anys més tard, Goytisolo va publicar la important antologia bilingüe Poetas catalanes contemporáneos (1968), precedida d’un pròleg del mateix José Agustín i dividida en dues parts, cadascuna de les quals és encapçalada per una introducció que contextualitza els autors i les obres. Els poetes reunits en la primera part són: Josep Carner, Carles Riba, J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit i Marià Manent. En la segona hi trobem: Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. Cada secció dedicada a un autor conté: una àmplia selecció de poemes en català acarats amb la versió espanyola feta per Goytisolo, un resum biogràfic i la corresponent bibliografia.

Durant els anys setanta, Goytisolo va col·laborar amb Pere Gimferrer i José María Valverde en la traducció del llibre Mujeres y días de Gabriel Ferrater. No va ser, però, fins a la dècada dels vuitanta que Goytisolo va tornar a desenvolupar una activitat frenètica entorn de la traducció en fundar i dirigir la col·lecció «Marca Hispanica», on també va col·laborar com a traductor i prologuista d’un bon nombre dels llibres que s’hi van publicar. De fet, durant els vuitanta, Goytisolo va traduir a l’espanyol els volums següents: 40 poemas de Joan Vinyoli (1980); Nabí de Josep Carner (1986); Cròniques d’ultrason / Crónicas de ultrasueño de J. V. Foix (1986); una antologia de Marià Manent titulada Las acacias salvajes (1986), que conté poemes dels volums La branca, La collita en la boira, L’ombra i altres poemes, La ciutat del temps i El cant amagadís. Durant el mateix any també va traduir una cinquantena de poemes de Joan Vinyoli que van aparèixer amb el títol Alguien me ha llamado (1986). L’any següent va publicar un volum de poemes de Carles Riba, sota el títol Del juego y del fuego (1987), que recull «Tannkas de les quatre estacions» (1935-1939), «Tannkas del retorn» (1943-1946) i deu poemes de «Per a una sola veu» (1935-1939).

Finalment, l’última gran contribució de Goytisolo a la difusió dels poetes catalans va ser l’edició d’una extensa antologia, Veintiún poetas catalanes para el siglo XXI (1996), en el prefaci de la qual José Agustín explica l’evolució positiva que ha experimentat la recepció de la poesia catalana arreu de l’Estat: «Los poetas catalanes son ahora apreciados por su valía, y no como antes, tan sólo, como algunos, por su postura de escritores engagés». Tot i que aquesta nova antologia segueix el mateix esquema de la publicada el 1968 —les dues primeres seccions recullen els mateixos poemes i les mateixes traduccions de l’antologia anterior—, Goytisolo ens ofereix una visió més àmplia i actualitzada en incorporar-hi poemes d’autors que al llarg d’aquests vint-i-vuit anys que separen les dues compilacions havien anat consolidant la seva obra. Els noms de Vicent Andrés i Estellés, Blai Bonet, Màrius Sampere, Joan Margarit, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Pere Gimferrer, Pere Rovira, Maria-Mercè Marçal i Àlex Susanna completen el panorama de la poesia catalana més recent d’aleshores.

Amb el suport de: