Facebook Twitter

Per a D., vingt ans après

Mircea Cărtărescu
Quan vaig conèixer D. (a qui en un dels meus relats vaig anomenar Gina), em considerava una mena de supercampió del somni. Cada nit em preparava com per a un torneig de boxa en què posava en joc el cinturó de diamants contra tots els rivals. Havia vençut, creia jo, per K.O. a Mandiargues, Jean Paul, Hoffmann, Tieck, Nerval, Novalis, per punts a Kafka i per retirada (al setzè assalt) a Dimov. Cada llibre que llegia en aquella època era un aixecament de peses, cada poema era un extensor, cada passejada —una llarga sèrie de flexions, cada mirada (aleshores em mirava un tap de bolígraf o una maquineta de fer punta damunt la taula d’una manera tan intensa i impersonal que tot desapareixia al meu voltant, i aquestes coses s’elevaven en la seva totalitat davant la meva mirada, vistes de totes les parts alhora i en comprenia el vigor a través del tacte i el quimisme de les seves superfícies de metall i de plàstic com si no estiguessin fora del meu cos, sinó que levitessin —tal com levitaven— en l’aire daurat de la meva ment)— un exercici de concentració per a la nit que seguia, un entrenament per a un nou combat de somnis.

D. era meravellosa, i si alguna vegada he escrit d’ella que dormia amb els ulls oberts del tot, no cal prendre-s’ho com una invenció de l’autor. Precisament era així. En tota la nostra llarga història no vam dormir gaires nits plegats, però quan ho vam fer, aleshores, tot ja s’havia acabat: tant el meu desesperat amor per ella, com la narració sobre Gina. No us puc dir com n’era, de trist, fer l’amor amb el meu propi personatge i no amb la noia per a qui m’hauria deixat arrencar la pell de viu en viu temps enrere. Però sempre que vaig dormir al seu costat, m’havia despertat a la nit i la veia com mirava el sostre, sense parpellejar, sense veure’l, amb els ulls brillant lleument per la penombra de la finestra.

Vaig veure-la per primera vegada dormint així a Cochirleni, on els estudiants de la nostra facultat realitzaven les pràctiques agrícoles, per fer-hi la verema [...]

Mircea CărtărescuPer què ens estimem les dones. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2016, p.37. - Traducció de De ce iubim femeile, București: Humanitas, 2004, p.73.
Traduït per Xavier Montoliu Pauli
Amb el suport de: