Facebook Twitter

Fidelitat

En Carlo va somriure.

—De què collons rius?

—Imagina’t si hi hagués anat jo, al psicòleg.

—Hauria canviat de feina.

—Hi vaig començar a anar després que em fessin fora de la universitat.

—Hauries hagut de continuar.

—Un professor fracassat, un marit discutible, un nen de papà que fa veure que no ho és: massa coses.

Es van mirar, tot seguit en Carlo es va fixar en una fotografia que hi havia sobre el prestatge, va anar cap allà i la va agafar. Era l’Agnese, en una hamaca, amb la filla més petita a sobre, tenia una cama penjant i duia una cadeneta al turmell.

—Cardar és meravellós, Lele.

—A qui ho dius?

—No sempre amb la mateixa, vull dir.

—Ja m’ho penso. —Va treure el cap per la rebotiga, i li va fer un gest perquè abaixés la veu.— Però si m’imagino que torno a casa després de fer el que voldria fer, que preparo les farinetes a la Isabella, que jugo a la Play amb en Manuele i persegueixo en Giulio pel passadís, que miro X Factor amb el clatell de la meva dona sobre la falda, jo no ho aguanto, no en soc capaç, Pente, com es fa?

—I si ho fes la teva dona?

—Dubtes de la Margherita?

—No vull ser masclista, simplement.

—Però com t’ho fas per tornar a casa amb la teva dona després d’haver estat amb una noia de vint-i-escaig? És lleig.

—Pot ser.

—I no em diguis que aquesta lletjor no arriba al cor.

—Estimo la Margherita.

—Tu tens por.

—De què?

—D’estar allà, de construir el teu matrimoni i la teva família, d’acabar-los com s’acaba un llibre. —Es va girar i va prémer dos botons de la rentadora.— Per acabar un llibre fan falta pebrots, no? M’ho vas dir una vegada.

—O inconsciència.

Missiroli, Carlo. Fidelitat. Barcelona: Angle Editorial, 2019, 236-237.
Traduït per Alba Dedeu Surribas
Amb el suport de: