Facebook Twitter

La finestra

Ignasi García i Barba
Això és de “Toy Story”...! (Es fixa en les taques.)  I aquestes taques? (Pausa. Prova de convèncer-se ella mateixa.)  Deuen ser de pintura, de què si no? Sí, segur que és això. No ho sé... potser... amb una mica de sort.
(Busca alguna cosa a la seva bossa. Treu un paquet de tovalloletes humides i comença a fregar el nino, provant de treure les taques.)
Doncs sí, sembla que se’n va. Si ho embolico amb paper de regal, no crec que el David s’adoni de... (S’atura i es queda mirant el nino. Pausa llarga.) Se n’adonen? No puc dir-li al meu fill a què em dedico. S’imaginen quina cara posaria? O encara pitjor, potser sentiria curiositat i voldria acompanyar-me a algun d’aquests viatges, vés a saber. Total, ara els nens es passen mitja vida matant enemics als jocs d’ordinador...
(Li truquen al mòbil. Ella triga a reaccionar.)
Ah, doncs encara no han bombardejat la torre de comunicacions. Ho sento, si volen veure com crema s’hauran d’esperar.
(Contesta al mòbil.)
Digui? (...) Però a veure, Sisco: a qui se li acut deixar-los sols mentre sopen? (...) Com que no? El David m’ha explicat que la Rosa s’estava pujant a la calaixera i des d’allà saltava al sofà. Què passa? És que no puc anar-me a treballar tranquil.la? No em puc refiar de tu? (...) Doncs jo no ho tinc tan clar. I com se t’acut preparar-los als nens una truita de moniatos? (...) Però què dius? Que s’assemblen a les patates?? (...) Doncs jo no em confonc. (...) Ep,ep, no t’enfilis, eh? Que si he hagut d’agafar aquesta feina és per culpa teva. (...) Doncs no haver-te fet el viu provant d’estafar la teva empresa, maco! I haver-te buscat una feina com he fet jo, en lloc de passar-te un any al sofà! Et penses que a mi em fa molta gràcia estar tant de temps fora de casa, i per postres fent això? (...) Doncs perquè algú ha de tirar de la família, si tu no mous el cul! I resa perquè no perdi aquesta feina, si no vols quedar-te en la misèria! (...) Se me’n fot si la teva empresa duia doble comptabilitat o no! Si volies comprar-te un cotxe nou, haver demanat un crèdit, t’ho vaig dir aleshores i t’ho repet-... (...) Penso fregar-t’ho pels nassos els cops que faci falta! (...) Ep, ep, no em surtis amb això ara, eh? Jo no tinc la culpa que em fessin fora de l’editorial!! (...) Però qué dius ara? No m’ho comparis! Jo feia la meva feina tan bé com qualsevol altra, i si no arriba a ser per la reducció de personal, ara seria cap de departament i aleshores...! (...) Tú sí que ets un intútil! Inútil!! Ja m’ho deia la meva mare: “Nena, no et casis amb aquest, no et casis amb aquest, que...
(S’interromp)
Escolta, David, maco, penja e supletori i torna a la taula, que estem parlant de coses de grans! (...) Què dius, fill, no estem discutint! D’ón ho has tret, això? Estem... assajant una obra de teatre, que ja saps que a la mare l’hi agrada molt. (...) Doncs... no ho sé, fill, la representarem un dia d’aquests. (...) Eh... Sí, David, sí, jo sóc la protagonista. (...) No, tu no hi podràs anar... només és per a grans. Escolta, penja ja, fill, i acaba de sopar. (...) Que s’han cremat?? Però si t’he dit que els desemboliquessis!! Un moment, què és aquest soroll? (...) Des de l’armari?? Digues a la Rosa que baixi i que s’hi posi ara mat-...
(Es talla)
David?? Sisco?? David!! Sisco!! Em sentiu??
(Penja, contrariada)
Merda!!
(Llença el nino de “Toy Story” a terra, enrabiada. Pausa breu. De sobte, abatuda:)
No puc més... Ja en tinc prou... No puc més...
(Mira el nino que ha llençat a terra. Dubta. Finalment el recull i el guarda a la bossa. Comença a respirar profundament.)
Tranquil.la, Berta. Tranquil.la. Tot anirà bé.
(Es tranquil.litza. Mira el rellotge.)
I aquest quan pensa venir?
(Va cap a la finestra. Mira cap enfora. Pausa.)
Això és un paisatge dantesc. Està tot en ruïnes i no hi ha un ànima. I pensar que per aquí hi circul.laven tramvies, i hi havia gent passejant i mirant aparadors i prenent gelats a les terrasses! Algú de vostès va estar aquí abans de la guerra?
(Mira els espectadors. Silenci.)
Jo sí. Hi vaig passar la meva lluna de mel. (Pausa) Aquestes runes on els Senyors Cuatrecases s’han fet una fotografia, fa temps van ser l’Hotel Europa. 4 estrelles. Nosaltres ens hi vam allotjar, allà. Vull dir el meu marit i jo. (Pausa. Somiadora.) En aquella època rèiem molt, ens miràvem als ulls i somrèiem, se’ns il.luminava la cara en trobar-nos un al costat de l’altre al llit, quan ens despertàvem... Ens escrivíem poemes, fèiem projectes... Estàvem d’acord en gairebé tot, fins i tot quan vàrem decidir passar aquí la nostra lluna de mel. (Pausa. Mira per la finestra.) Fa 10 anys, en aquesta mateixa ciutat, l’enrenou i les rialles de la gent al carrer t’endormiscaven, hi havia flors pertot arreu, als portals, als balcons, a las voreres, als cotxes, als traus de la roba, fins i tot als lavabos.
(Riu)
Vaig arribar a pensar que els habitants d’aquesta ciutat eren com abelles, i que de nit adoptaven la seva aparença animal i anaven a xuclar les flors, el seu autèntic aliment. I que de dia mengaven pizzes, pasta, hamburgueses, sopes, guisats... només per guardar les aparences. El Sisco m’escoltava amb atenció, i em deia que tal com ho explicava, semblava tret d’un conte. (Pausa.) Si t’aturaves a mirar el plànol de la ciutat amb cara de no saber ón eres, tot seguit se t’acostava... un eixam... i entre tots t’ensenyaven el camí, alguns fins i tot volien acompanyar-nos. Una vegada ens va acompanyar un grup de 20 fins una farmàcia perquè jo tenia mal de cap i volia comprar aspirines. El Sisco no es va cansar de donar-los les gràcies i fins i tot els va donar la nostra adreça i el nostre telèfon. (Se senten trets i ràfegues llunyanes de metralladores. Pausa. ) Ja ho veuen: un eixam d’abelles alegres i educades. No entenc com han pogut acabar així. No queda res que em recordi els dies de la meva lluna de mel.
(Pensarosa i trista)
Res.
(Silenci)
Què estrany és tot.
(Es queda mirant per la finestra una estona. Finalment mira el rellotge.)
Això sí: continuen sent igual d’impuntuals.

Ignasi Garcia i Barba. La finestra. A: Mar de gespa; La finestra; Sota terra. Tarragona: Arola, 2008.
Traduit par Dimitris Psarràs
Avec le soutien de: