Facebook Twitter

Homes sota el sol

Gassan Kanafani

En els darrers deu anys no has fet res més que esperar. T'han calgut deu anys llargs miserables per acabar-te de creure que has perdut els teus arbres, la teva casa, la teva joventut i el teu poble. Al llarg d'aquests deu anys la gent ha anat obrint-se camí, mentre tu jeies com un gos vell en una casa abjecta. ¿Què és el que esperaves? ¿Que la riquesa caigués del cel pel sostre de casa teva? ¿Casa teva? No, casa teva, no ho és. Un bon home et va oferir un dia la possibilitat de viure-hi. Això és tot. I al cap d'un any, et va demanar que li cedissis mitja casa per aixecar un envà de sacs de lona entre tu i els nous veïns. I vas continuar ajagut allà fins que va arribar en Saad i es va posar a remenar dins teu com qui remena la llet fer fer-ne mantega.

Si aconsegueixes arribar a Xat al-Arab, no et costarà gens d'arribar a Kuwait. La ciutat de Bàssora està plena d'intermediaris que s'encarregaran de portar-te fins a Kuwait a través del desert. ¿Per què no ho intentes?

La dona de l'Abu Qays, que ho havia sentit tot, es va mirar ara un home ara l'altre, abans de posar-se a bressolar el nadó un altre cop.

¿És segur?

¿Segur, dius? ¡Aquesta sí que és bona! L'Abu Qays demana si és segur. ¡No em facis riure!

Ara mirava la dona i li deia:

¿Has sentit el que pregunta el teu home? ¡Segur! ¡Com si a la vida tot fos una bassa! ¿Per què no fa com nosaltres? ¿O és que ell més millor?

La dona va evitar d'alçar els ulls. L'Abu Qays esperava de tot cor que no ho fes.

¿És que potser t'agrada la vida que portes aquí? Han passat deu anys i tu segueixes vivint com un pidolaire. ¡Això no pot durar més! I el teu fill, en Qays, ¿quan tornarà a l'escola? I quan l'altre es faci gran, ¿com podràs mirar-lo a la cara sense...?

¡D'acord! ¡Ja n'hi ha prou!

No, no n'hi ha prou. Aquesta situació no pot durar. Ets el cap de casa, i sou colla. ¿Per què no hi vas? Tu, ¿què en penses?

La dona callava. Ell no podia deixar de pensar en les paraules d'en Saad: «¿I quan l'altre es faci gran...». Tot i així, va respondre:

El camí és llarg i sóc vell, no puc caminar com vosaltres, em puc morir.

Ningú no deia res. La dona seguia bressolant el fill. En Saad havia deixat d'insistir, però aquella veu odiosa li tornava a ressonar dins del cap: «¿Morir? ¡Aquesta sí que és bona! ¿I qui et diu que morir no és millor que aquesta vida?» Fa deu anys que somies tornar a veure les deu oliveres que una vegada vas posseir al teu poble. ¡El teu poble! ¡Deixa'm riure!».

Es va girar cap a la seva dona i li va preguntar:

¿I tu què en dius, Um Qays?

Ella se'l va mirar i va dir molt baixet:

El que tu diguis...

Podrem donar una educació al Qays.

Sí.

I podrem comprar-li un o dos peus d'olivera.

I tant.

I potser podrem fer-nos una caseta en algun lloc.

Això.

Si és que arribo.... si hi arribo.

Va fer una pausa i se la va mirar. Sabia que ploraria. El llavi inferior començaria a tremolar-li una mica i després cauria una primera llàgrima que aniria fent-se més i més grossa fins a relliscar per la galta morena i arrugada. Va provar de dir alguna cosa, però no podia. El dolor li escanyava la gola. El mateix dolor que sentiria en arribar a Bàssora i encaminar-se cap a la botiga d'aquell home gras que s'encarregava de fer passar gent d'estranquis de Bàssora a Kuwait. Se li va plantar al davant, carregat amb tota la humiliació i tots els precs que un vell pot arribar a carregar. El silenci era rotund, vibrant. De sobte el gras, l'amo de l'oficina, va dir-li:

És un viatge difícil. Ja l'hi he dit, li costarà quinze dinars.

¿Ens garanteix que arribarem bons?

És clar, però hauran de patir una mica, ¿sap?, som al mes d'agost, fa molta calor i al desert no hi ha ni una ombra. Però arribarà.

Aquell puny de dolor li escanyava la gola, però va sentir que si no deia el que havia de dir ara mateix, ja no tindria ocasió de fer-ho.

He recorregut milers de quilòmetres per arribar fins a vostè. M'ha enviat en Saad. ¿Se'n recorda, d'ell? El cas és que només tinc quinze dinars. Si els hi dono, em quedaré sense res. ¿Què li sembla si me'n cobra deu i...?

Això no és cap joc el va interrompre l'home. ¿El seu amic no li ha dit que aquí treballem a preu fix? Nosaltres, per vostès, posem en perill la vida del nostre guia.

Nosaltres hi posem la nostra.

Sí, però jo no l'obligo a fer-ho.

¿Deu dinars?

Quinze, ja l'hi he dit.

No va poder continuar. L'home gras, assegut darrere la taula i xop de suor, no li treia aquells ulls grossos de sobre. Ho hauria donat tot perquè deixés de mirar-lo d'aquella manera. El dolor a la gola, calent, intens, gairebé el va fer caure a terra. Va voler dir alguna cosa, però no va poder. Com si el cap se li hagués omplert de llàgrimes. Va fer mitja volta i va sortir al carrer. La gent es va anar esvaint darrere d'una cortina d'aigua. L'horitzó es fonia amb el cel. Al seu voltat tot era llum, una llum blanca infinita. Va tornar allà i es va deixar caure de boca damunt la terra humida, que es va posar altre cop a bategar sota seu, mentre l'olor de terra se li ficava a les aletes del nas i se li precipitava per les venes igual que una torrentada.

Kanafani, Gassan. Homes sota el sol. Barcelona: Club Editor, 2009
Traduït per Anna Gil-Bardají
Amb el suport de: