Facebook Twitter

La felicitat

Katherine Mansfield

Aleshores la senyoreta Fulton va "fer el senyal".

?Teniu jardí??preguntà la veu calma i ensonyada.

Va ser un gest tan exquisit que Bertha se sentí obligada a obeir a l'acte. Travessà la sala, va fer córrer les cortines i va obrir les finestres.

?Mira!?va murmurar.

I les dues dones s'estigueren de costat mirant l'arbre esvelt i florit. Encara que no feia gota de vent, semblava com si s'estirés, talment la flama d'una espelma, com si assenyalés cap amunt, tremolés en l'aire encès, i a mesura que el miraven anés creixent, fregués gairebé la vora de la lluna rodona i platejada.

Quanta estona s'estigueren mirant? Les dues atrapades, per dir-ho així, dins d'aquell cercle de llum sobrenatural, compenetrant-se perfectament, éssers d'un altre món, i demanant-se ¿què en farien en aquest d'aquí baix d'aquell tresor de felicitat que els escaldava el pit i queia, en forma de flors argentades del seu cabell i de les seves mans?

MANSFIELD, Katherine. Un home casat i altres crueltats. Traducció d'Helena Valentí. Barcelona: Laertes, 1984, p. 69-70.
Traduït per Helena Valentí
Amb el suport de: