Facebook Twitter

Chiquinho

Baltasar Lopes da Silva

INFÀNCIA

1

Com aquell que sent una melodia molt trista, recordo la caseta on vaig néixer, a Caleijão. El destí m’ha fet conèixer cases força més grans, cases on sembla que hi visqui constantment l’alegria, però no en canviaria cap per la nostra llar coberta de teula francesa i arrebossada de calç per fora, que el meu avi va construir amb els diners guanyats al mar. La iaia recordava sempre amb orgull l’origen honrat de casa nostra. Llàstima que l’avi s’hagués mort tan jove, sense poder-se beneficiar del producte del seu treball.

I allà va arrelar tota la meva gent. La casa es va poblar de les imatges que omplien el nostre món. El naixement de les criatures. El vaivé de criar-les. La feina dels horts i el treball de dur el menjar als treballadors. La partença del pare cap a Amèrica. L’ansietat de quan arribaven cartes. Les millores introduïdes a poc a poc amb els dòlars que rebíem... La mare lliscava com una ombra silenciosa en el tràfec de la casa. La iaia no parava, d’un cantó a l’altre, con si no es pogués fer res sense la seva vigilància i els seus crits. La meva àvia només sabia estimar els seus escridassant-los.

Al costat de la casa gran, de quatre habitacions, hi havia el cobert, on la mare tenia el rebost, i que els dies de pluja servia per aixoplugar-hi les gallines. Repenjat com estava a la casa, de lluny tenia, amb la teulada rectangular inclinada per drenar l’aigua, l’aire d’un vedell que estira el coll cap a les mamelles de sa mare.

El cobert era la temptació de la mainada. La mare hi guardava el barril de farina de mandioca, els esquerdills que quedaven de ratllar-la i el peix sec de l’illa de Sal, tan bo per barrejar a la boca, fins i tot cru, amb el grapat de farina pispada d’amagat. Els meus dos germans més petits m’incitaven a les incursions al rebost. En Lela i la Nanduca no s’adonaven de la responsabilitat que podia resultar de la descoberta del delicte. Per això ploraven, gairebé xisclant, quan jo dubtava:

—Chiquinho, la mare no ho veu...

Generalment era havent dinat quan m’arriscava a l’interior del rebost. A aquelles hores, la mare estava enfeinada per allà dins rentant els plats i arrancant el socarrat de la cassola per donar-lo al Baluca, un gos guardià amb més gana que una criatura nascuda amb la lluna prima. O si no, s’estava asseguda al bagul repassant la roba i apedaçant les calces de la mainada. La iaia, pobreta, havent dinat es prenia un repòs ben merescut. La casa quedava submergida en el silenci. És que després de menjar li venia sempre aquell maleït mal al genoll, agreujat de vegades amb rampes a la clavícula, que la turmentava, per culpa d’un cop d’aire arreplegat feia anys, després d’un xàfec que l’havia enxampat venint de les terres baixes. Els entesos trobaven molt sorprenent que aquell dolor carregós al genoll només es recordés de venir-li havent dinat i no pas a cap altra hora. En certa ocasió va baixar amb la mare a la Vila a consultar el metge. Però aquest, un barbut malcarat que tenia els ulls clars, li va receptar un xaropot que la iaia es va negar a prendre’s. No, no feia gens de gràcia, allò; semblava ben bé una vomitada de gat. A més, com podia cabre al cap d’una persona amb tanta experiència, adquirida bregant a la vida i fent pujar els fills, que el mal d’ossos es curés amb beuratges? Era més segur auxiliar-se dels remeis de la terra, i més quan els metges mai no havien trobat cura per als cops d’aire. De manera que la iaia es va començar a posar al genoll un bullit de malva i passionera, aplicat amb llana de xai i receptat per nhô Luis Babá, un home vell amb molta retòrica i una bonica cabellera blanca, que recordava aquells vells que surten a la història de Carlemany.

LOPES DA SILVA, Baltasar. Chiquinho. Barcelona: La Campana, 2003.
Traduït per Pere Comellas Casanova
Amb el suport de: