Facebook Twitter

A l'horitzó

Hernán Díaz

No sabia pas quants anys havien passat des que se n’havia anat dels canyons. Ja s’havia vist els primers flocs de cabells blancs feia uns quants hiverns. Ara ja esbufegava quan aixecava troncs i roques que abans no li costaven cap esforç. En algun moment, la veu, que només se sentia quan estossegava, o les rares vegades que cantussejava o pronunciava paraules per a si mateix, li havia començat a sonar com la d’un home gran. Potser més gran que el seu pare.

Gairebé mai no sortia del seu habitacle. Feia molt temps, quan s’havia instal·lat en aquella zona, va decidir excavar un refugi sota terra perquè pensava que així seria menys visible. Va trigar uns quants mesos a cavar la rasa principal que desembocava en una cel·la més o menys quadrada. Així que va ser prou espaiosa s’hi va traslladar i des d’aleshores hi havia viscut sempre i havia anat ampliant i millorant el refugi. La rasa es va anar allargant al mateix temps que la teulada inclinada que la cobria. A pesar que la coberta a penes s’alçava per sobre del nivell del terra, els primers temps aquella estructura sobresortint el neguitejava, però aviat es va adonar que aquell metre i escaig de desnivell era necessari per impedir que entrés aigua al túnel. Durant la primera estació de pluges, es va veure obligat a pavimentar els terres i a revestir les parets amb pedres i troncs per impedir que es neguessin i s’esfondressin. Va demostrar que tenia molta traça sobretot a revestir les parets i fins i tot s’ho passava bé creant dissenys diferents; i potser aquesta va ser una de les raons per les quals va continuar ampliant el refugi durant tots aquells anys. Fos l’estació que fos, sempre tenia uns quants focs encesos alhora, almenys una estona, per mantenir les parets i el terra secs. Això li ocupava una bona part del dia, però no li sabia greu. Així tenia alguna cosa per fer. Els revestiments i els focs diaris feien habitables els túnels i la cambra, i l’aire que hi corria, menys carregat. Fins i tot va fer una mena de xemeneia amb un embut de cuir connectat a un conducte de fum i en va instal·lar unes quantes per tot el cau.

Durant tot el temps que va viure allà dins, no va parar mai d’excavar. Malgrat saber que un habitacle més gran seria més visible, la sensació inexplicable de seguretat que li proporcionava el fet de multiplicar-ne l’entramat de rases era superior al sentit comú. Un cop va haver enllestit i moblat el corredor principal i la cel·la quadrada —revestiment als terres i parets, xemeneies, un llit rústic, unes quantes taules i cadires fetes amb soques i roques—, va posar-se a cavar un altre canal que havia de connectar amb un altre dels costats de la cambra. Treballava de mica en mica, començant per l’extrem més llunyà de la nova rasa i, al final, la connectava amb l’estructura acabada i així mantenia els espais on dormia nets durant la construcció.

Havia triat aquell lloc després d’haver descobert que, sota una crosta dura però superficial, el terra estava compost d’argila mal·leable. Per travessar la capa de sobre, se servia d’una mena d’ariet fet amb una branca llarga i un roc pesant i punxegut. Amb pocs cops trencava els conglomerats de còdols, arrels i terra seca, i després amb unes pales fetes buidant diferents tipus de troncs d’arbres treia la runa. Un cop havia arribat a la capa argilosa, normalment s’ajudava d’una pedra grossa, plana i triangular per tallar el fang i extreure’n blocs molt grossos, en comptes d’haver de treure l’argila amb les mans. Enfonsava l’extrem més afilat del triangle —una punta de fletxa llisa i grossa— una mica de biaix i després, amb l’ajuda de dos bastons, s’hi enfilava a sobre i hi feia salts fins que quedava totalment enterrat, moment en què es desprenia un bloc gros de fang. Treballava sense parar fins al punt que perdia la noció del temps i de si mateix mentre cavava i buidava. Es feia de nit i, sense adonar-se’n, continuava excavant a les fosques. Un cop era al llit, sovint descobria ferides que no havia vist durant el dia.

La dèria per cavar el va empènyer a començar diferents corredors al mateix temps, i en pocs mesos, va enllestir un complex sistema de túnels. Algunes rases estaven interconnectades; d’altres estaven totalment aïllades; unes quantes estaven unides a la cel·la quadrada. Molts túnels eren canals estrets, mers esbossos d’empreses més ambicioses. Amb tot, evitar l’esfondrament d’aquell enorme laberint era impossible. No hi havia prou roques ni bigues per prevenir les esllavissades, i en Håkan no podia mantenir tots els focs encesos per assecar el fang. Els elements s’imposaven. Els túnels més remots malmesos per les inundacions i despreniments quedaven sense reparar fins que cedien del tot, i, amb el temps, moltes altres seccions externes del cau van acabar de la mateixa manera. Finalment es va retirar a aquell primer quadrat i només va conservar uns quants túnels secundaris. Va passar mesos omplint les rases abandonades.


Hernán Díaz, A l'horitzó. Edicions del Periscopi, p. 260-262.
Traduït per Josefina Caball
Josefina Caball
Comentaris sobre traduccions

Traduir Ngũgĩ wa Thiong’o

per Josefina Caball
Fragments
NOUA l'horitzó - Hernán Díaz
NOUEntre ells dos - Richard Ford
NOULluitar amb el diable - Ngũgĩ wa Thiong’o
NOUVincles Ferotges - Vivian Gornick
Bibliografia
Altres
Cercador de traductors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: