Facebook Twitter

Vincles Ferotges

Vivian Gornick

La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora. Estem tancades en un estret canal de relació, intens i vinculant. Durant anys seguits hi ha esgotament, una mena de relaxació entre totes dues. Després torna a aparèixer la ràbia, tòrrida i clara, eròtica en la mesura que acapara l’atenció. Últimament, la cosa no va bé entre nosaltres. La manera que té la mare de «trampejar» una mala temporada és acusar-me ben alt i en públic de la veritat. Sempre que em veu diu: «Tu m’odies. Sé que m’odies». Vaig a veure-la i diu a qualsevol que hi hagi a casa seva —un veí, un amic, el meu germà, una de les meves nebodes—: «M’odia. No sé què té en contra meu, però m’odia». També és ben capaç d’aturar un desconegut al carrer quan passegem i dir: «Aquesta és la meva filla. M’odia». Aleshores, se’m dirigeix a mi i em diu en un to de súplica: «Què t’he fet perquè m’odiïs tant?», jo no responc mai. Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. Per què no? Jo també cremo per dins.

Però recorrem juntes els carrers de Nova York sense parar. Ara totes dues vivim a la part baixa de Manhattan, a un quilòmetre i mig de distància, i ens trobem sobretot per anar a passejar. La mare és una pagesa urbana i jo sóc ben igual que ella. La ciutat és el nostre element natural. Totes dues tenim aventures diàries amb conductors d’autobusos, dones indigents, cobradors i malalts mentals que viuen al carrer. Caminar fa que traguem el millor de nosaltres. Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set. És una dona forta i té bona salut. No li costa gens travessar l’illa de Manhattan amb mi. Durant aquestes passejades, no ens estimem, sovint ens barallem, però així i tot, passegem.

Les estones que estem més bé juntes és quan parlem del passat. Jo li dic: «Mama, te’n recordes de la senyora Kornfeld? Torna’m a explicar què va passar», i ella, tota contenta, m’ho torna a explicar. (Només és el present, que detesta; així que el present es converteix en passat, comença a apreciar-lo). Cada cop que m’ho explica, el relat és igual i, al mateix temps, diferent, perquè cada vegada jo sóc més gran i se m’acut de fer-li una pregunta que no li vaig fer l’última vegada.

El primer cop que la mare em va dir que el seu oncle Sol havia intentat ficar-se al llit amb ella, jo tenia vint-i-dos anys i la vaig escoltar en silenci, absorta i esgarrifada. Les circumstàncies les sabia de memòria. La mare era la petita de divuit fills, dels quals n’havien sobreviscut vuit. (Imagineu! La meva àvia va estar embarassada vint anys). Quan la família va anar-se’n de Rússia per venir a Nova York, els va acompanyar en Sol, el germà més petit de l’àvia, que tenia la mateixa edat que el seu fill gran (la seva mare també havia estat embarassada vint anys). Els dos germans grans de la mare havien vingut uns quants anys abans, havien entrat a treballar en el ram de la confecció i havien llogat un pis sense aigua calenta al Lower East Side per a tots onze: cambra de bany al rebedor, estufa de carbó a la cuina, un seguit d’habitacions interiors, fosques i petites com cofurnes. La mare, que aleshores tenia deu anys, dormia sobre dues cadires a la cuina perquè l’àvia tenia un rellogat.

A en Sol l’havien cridat a files durant la Primera Guerra Mundial i l’havien enviat a Europa. Quan va tornar a Nova York, la mare tenia setze anys i era l’única dels fills que quedava a casa. Així doncs, arriba ell, un desconegut molt atractiu; la nebodeta que va deixar anys enrere ara és tota una dona d’ulls foscos, de cabells castanys i brillants tallats rectes arran del clatell i que té un somriure captivador, cosa que ella fa veure que no sap (aquest sempre ha estat l’estil de la meva mare: d’una coqueteria intolerable, sense ni una engruna de timidesa), i ell comença a dormir en un d’aquells dormitoris encofurnats, separat d’ella per dues parets, mentre els pares de la nena ronquen ben fort a l’altra punta del pis.

«Una nit», va dir la mare, «em vaig despertar sobresaltada, no sé per què, i vaig veure en Sol dret vora meu. Jo anava a preguntar “què passa?”. Vaig pensar que als pares els havia passat alguna cosa, però llavors ell em va mirar d’una manera tan estranya que vaig pensar que potser era somnàmbul. Ell no em va dir res. Em va agafar en braços i em va portar al seu llit. M’hi va estirar, ell també s’hi va ajeure, em va aguantar en braços i em va començar a acariciar el cos. Després em va aixecar la camisa de dormir i em va acariciar la cuixa. De sobte, em va apartar i em va dir: “Torna-te’n al llit”. Jo em vaig aixecar i me’n vaig tornar al meu llit. Mai no va dir ni una paraula del que va passar aquella nit, i jo, tampoc».

La segona vegada que m’ho va explicar, jo tenia trenta anys. La mare va repetir l’anècdota gairebé paraula per paraula, mentre pujàvem per Lexington Avenue, en algun punt entre el número seixanta i el setanta. Quan va arribar al final, li vaig dir: «I no vas dir-li res durant tota l’estona?». Ella va fer que no amb el cap. «Com és això, mama?», vaig preguntar. Ella va fer uns ulls com taronges i va arrufar els llavis. «No ho sé», va dir, perplexa. «Només sé que tenia molta por». Jo la vaig mirar, com si hagués dit «m’ho passava bé». «Què passa?», va dir ella. «No t’agrada la meva resposta». «No», vaig contestar, «no és això. Només que se’m fa estrany que no diguessis res, que no mostressis les teves pors».

La tercera vegada que em va explicar aquell fet, jo tenia gairebé quaranta anys. Caminàvem per la Vuitena Avinguda i quan ens acostàvem al carrer Quaranta-dos, li vaig dir: «Mama, no se’t va acudir mai preguntar-te per què vas callar quan en Sol va fer el que va fer?». Ella em va mirar uns instants. Però aquesta vegada em va veure venir. «On vols anar a parar?», va preguntar enfadada. «Intentes dir-me que em va agradar? És això el que vols dir?» Jo vaig riure nerviosa, maliciosament. «No, mama, no dic això. Només dic que és estrany que no fessis cap soroll». Ella va tornar a repetir que tenia molta por. «Au va», vaig dir jo, en un to brusc. «Ets fastigosa!» va saltar ella, enfurismada, al mig del carrer. «La meva filla tan brillant. T’hauria de pagar dues carreres més a la universitat, de tan intel·ligent com ets. Jo volia que el meu oncle em violés, és això? Aquesta sí que és bona!». Després d’aquella passejada vam estar un mes sense dirigir-nos la paraula.


Vivian Gornick, Vincles Ferotges. L'altra editorial, 2017, p. 13-16.
Traduït per Josefina Caball
Josefina Caball
Comentaris sobre traduccions

Traduir Ngũgĩ wa Thiong’o

per Josefina Caball
Fragments
NOUA l'horitzó - Hernán Díaz
NOUEntre ells dos - Richard Ford
NOULluitar amb el diable - Ngũgĩ wa Thiong’o
NOUVincles Ferotges - Vivian Gornick
Bibliografia
Altres
Cercador de traductors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: