Facebook Twitter

Entre ells dos

Richard Ford

La mare es deia Edna Akin i va néixer el 1910, a l’extrem nord-occidental d’Arkansas, al comtat de Benton, en un lloc que no sé ben bé on és ni ho he sabut mai. A prop de Decatur o de Centerton. Un poble que potser ja no existeix; una zona rural. És a prop de la frontera amb Oklahoma, i el 1910 era una terra dura on es respirava un ambient de frontera. Tan sols deu anys abans, hi campaven bandolers i proscrits. Bat Masterson encara era viu i no feia gaire que se n’havia anat de Galena.

Això no ho esmento perquè pugui semblar romàntic, ni perquè pensi que fa especial la vida de la mare, sinó perquè ara fa la sensació que ha passat molt de temps i que aquell lloc és molt remot i impenetrable; i perquè la mare, a qui vaig conèixer molt bé, és qui em connecta amb aquella estranyesa, amb aquella altra cosa de la qual no sé, ni mai en vaig saber, gairebé res. Aquesta és una característica de la nostra vida amb els nostres pares que sovint passem per alt i que, per tant, subestimem. Els nostres pares, aïllats com estem en la nostra existència, ens lliguen estretament a una cosa que no som, i es forja una distanciació estant junts i un misteri profitós, de manera que fins i tot quan estem amb ells també estem sols.

L’acte de reflexionar sobre la vida de la mare és un acte d’amor. I el record incomplet que en tinc no s’hauria de considerar com un amor incomplet. Vaig estimar la mare tal com ho fan els nens feliços, sense pensar i sense dubtes. I quan jo ja era gran i ens coneixíem com a adults, ens teníem mútuament en molta consideració. Sempre estàvem disposats a dir «t’estimo» per aclarir les nostres complexes relacions. Això em sembla perfecte ara i també m’ho semblava aleshores.

Ja he dit que a la mare i al pare no els interessava gaire la història. Potser això tenia a veure amb el fet que no eren rics o que tots dos venien de zones rurals i no tenien prou estudis, o que de moltes coses no n’eren particularment conscients. Per a la mare, la història tenia poca importància, només eren residus poc dignes de recordar —alguns, perversos—. En el seu passat no hi havia res d’heroic ni edificant. La Gran Depressió, temps difícils arreu, hi tenia alguna cosa a veure. Als anys trenta, quan es van casar, vivien d’una manera senzilla, al dia, pendents només l’un de l’altre. Bevien una mica, feien vida a la carretera per la feina de viatjant del pare. S’ho passaven bé i pensaven que tenien pocs motius per mirar enrere, cap al passat, i no hi miraven.

Dels primers anys de vida de la mare, no en sé gaires coses; per exemple no sé d’on era el seu pare. El cognom Akin fa pensar que potser eren protestants irlandesos. L’avi era carreter, i la mare en parlava amb afecte, encara que no s’hi esplaiava. «Ai», deia, «el pare era un bon home». I no deia res més. Va morir de càncer als anys trenta, però abans la seva dona, la mare de la mare, li havia deixat la filla perquè se’n cuidés ell: pràcticament l’havia abandonada. Això va passar abans que la nena complís dotze anys. Jo intueixo que pare i filla van viure en un cul de món a la zona dels Ozark, a prop del lloc on va néixer ella, i que va ser un temps feliç mentre va durar. No sé, però, quant de temps va ser, ni quines coses l’entusiasmaven quan era petita ni quins pensaments i quines il·lusions tenia. No m’ho va dir mai.

De la seva mare hi ha més coses per explicar, tota una història. Era originària de la mateixa zona remota del nord d’Arkansas i tenia germans i germanes. Hi havia rumors que tenien sang osage, uns indis que havien tingut pous de petroli i que ho havien perdut tot. Però no sé gairebé res dels pares de la meva àvia, tot i que tinc una fotografia de la besàvia i l’àvia juntes, amb el segon marit de l’àvia, tots asseguts en una carreta rústica. La mare també hi surt, a la foto, però és a la part del darrere. És una fotografia d’estudi; possiblement la van fer a Fort Smith a mitjan anys vint. Havia de ser una fotografia graciosa. La besàvia s’hi veu vella, adusta, amb cara de bruixa; l’àvia, seriosa i bonica, amb un abric de castor; la mare s’hi veu jove, amb els ulls, foscos i penetrants, dirigits a la càmera. La foto no té res especialment graciós.

Richard Ford, Entre ells dos. Barcelona, Empúries, 2018 p. 83-85

Traduït per Josefina Caball
Josefina Caball
Comentaris sobre traduccions

Traduir Ngũgĩ wa Thiong’o

per Josefina Caball
Fragments
NOUA l'horitzó - Hernán Díaz
NOUEntre ells dos - Richard Ford
NOULluitar amb el diable - Ngũgĩ wa Thiong’o
NOUVincles Ferotges - Vivian Gornick
Bibliografia
Altres
Cercador de traductors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: