Facebook Twitter

El nedador

Zsuzsa Bánk

L’Anna havia portat en Kálmán al món sobre una pila de draps, al llit que compartia amb el seu home, molt abans que ell hagués de pujar en un tren i anar a lluitar en una guerra. L’Anna era a l’andana, a la finestra del tren, amb en Kálmán, que aleshores no devia ser gaire més gran que l’Isti, i tots dos havien agafat les mans a en Miklós, una cadascun, i quan el tren es va posar en marxa, en Kálmán va cridar: torna!, i en Miklós va prometre: tornaré. L’Anna va maleir la guerra, que la tenia aterrida, i molt més quan va acabar i al poble deien que afusellarien o penjarien tots els del partit. En Miklós també.

Entre guerres, en Miklós havia estat dels pagesos més rics, però després li ho van prendre tot, i hauria estat millor que l’haguessin afusellat, que ens haguessin afusellat a tots, va dir l’Anna. Ho havien perdut tot, va dir, com si es poguessin perdre camps, boscos i animals, i llavors en Miklós havia començat a beure i per poder-ho fer va vendre’s tot el que li quedava: els mobles, els llençols, les vaixelles. L’Anna no havia marxat, perquè creia en allò de junts en la riquesa i la pobresa, junts en la salut i la malaltia, i ara, va continuar l’Anna, en Miklós tornava quasi cada dia per seure al seu costat, al llit que tots dos havien compartit o en una cadira just al davant. S’asseia i la mirava, passava pel seu costat a la cuina i als estables, s’asseia amb nosaltres a taula, de cop se’ns posava al costat, sobretot a l’església, allà s’hi presentava sovint, només per acompanyar-la un trosset, explicava l’Anna. I el pare no va dir ni una sola vegada: ja n’hi ha prou de tot això, deixeu-ho estar. Només l’Isti va preguntar: ¿I per què aneu al cementiri, doncs, si en Miklós ens ve a veure cada dia?

I aquell hivern el vam passar així, amb l’Anna i en Miklós, que era amb nosaltres sense que el veiéssim, que seia al llit o caminava amb nosaltres o passava per darrere el colomar i pel jardí, només per ser a prop de l’Anna. L’Isti va començar a parlar amb ell i un dia ens va explicar: en Miklós ha dit que demà arribarà una carta, una carta important, i no vaig saber si l’Isti ens prenia el pèl, però l’endemà el carter ens va portar una carta, i la va dur com si sabés què hi deia, com si sabés que l’havia de dur tal com la duia, amb totes dues mans, com si pesés molt, aquella carta.

BÁNK, Zsuzsa. El nedador. Barcelona: Quaderns Crema, 2004
Traduït per Mariona Gratacòs
Amb el suport de: